El campió desconegut



El País Valencià té un esport propi, del que hi ha constància escrita des de fa 800 anys, la pilota valenciana. L’han practicada reis i vassalls, ha sigut patrimoni de nobles i plebeus. És un esport atípic que ha derivat en diferents modalitats. Una d’elles és el raspall. El seu…

El campió desconegut

El País Valencià té un esport propi, del que hi ha constància escrita des de fa 800 anys, la pilota valenciana. L’han practicada reis i vassalls, ha sigut patrimoni de nobles i plebeus. És un esport atípic que ha derivat en diferents modalitats. Una d’elles és el raspall. El seu rei actual és Waldo, un campió desconegut per la majoria.

Waldo Vila té 34 anys i va nàixer a Antibes (França). Son pare, Pepe Vila, hagué d’emigrar per necessitats econòmiques, però prompte, quan Waldo no arribava a un any d’edat, va tornar a Oliva, i va muntar el restaurant ‘La Paella’, a la mateixa carretera nacional que travessa la localitat de La Safor.

Allí parava quan començava a jugar pels trinquets de La Marina Paco Cabanes Genovés. Pepe i Paco van fer molta amistat, i el pare de Waldo es va convertir en un gran amant de la pilota valenciana, dels de postura forta i partida quasi diària. Moltes vesprades s’emportava de la mà al jove Waldo.

Waldo celebra la consecució del seu últim títol individual, el passat 28 d'octubre a La Llosa de Ranes. Foto: Frediesport.

Waldo celebra la consecució del seu últim títol individual, el passat 28 d’octubre a La Llosa de Ranes. Foto: Frediesport.

“El meu primer record de la pilota és de quan jo tenia set o huit anys, un diumenge, al trinquet d’Oliva. Recorde que, quan va acabar, ja li estava demanant a mon pare que em comprara esparadrap i una pilota. Em va encantar, i el dilluns o dimarts ja estava pegant pilotades contra la paret”, recorda Waldo. Així va començar la carrera del millor raspador de tots els temps, campió en 10 ocasions de l’Individual, número u que hui no troba rivals a la seua altura estratosfèrica.

“Pepe Vila era una institució en la comarca, un home alt, com el propi Waldo, elegant, molt conegut als trinquets i fora d’ells. I molt gelós del que es comentava del seu fill quan començava a jugar”, rememora Salva Talens, periodista de l’edició del Levante-EMV a La Safor, que ha viscut en primera persona el creixement d’aquest fenomen social a xicoteta escala.

Perquè Waldo, un pilotari sencer, rodó, al que no li falta res, que es treballa dia a dia la seua condició de número u i té una potència de pegada que tombaria la torre més alta, és un campió desconegut. La majoria dels aficionats coincideixen: no hi haurà un altre Waldo. Però pots anar al Carrer Colom de València i preguntar si algú sap d’ell. La prova seria frustrant per als defensors de la vigència d’aquest esport ancestral.

Tot i això, en el microcosmos d’unes comarques amb identitat pròpia i no dissolta ni absorbida per la capital, com La Safor, La Costera, La Vall d’Albaida o L’Alcoià, entre d’altres, on la modalitat reina és el raspall, Waldo és un ídol, conegut per tots, i no només d’oïdes, també en persona. “Anuncies a Waldo un dia en el trinquet i et va molta més gent. Des de fa molts anys, no hi ha un gran cartell de raspall si no està Waldo anunciat”, reconeix Emilio Peris, la tercera generació de trinqueters de Gandia, ara amb base a Bellreguard.

Admirador incondicional de Genovés

Si al gran ídol del raspall se li pregunta qui és el seu ídol, no dubta ni un segon: Paco Cabanes Genovés. “No només per com jugava, perquè jo el vaig veure ja al final de la seua carrera, no el vaig poder gaudir en plenitud. També pel seu caràcter, per com és amb la gent. Vaig anar amb ell i mon pare a moltes partides, i em va ensenyar molt”. Waldo és fill d’una generació de pilotaris autodidactes, que anaven pescant els coneixements necessaris per a ser figura de l’observació del grans mestres, de la pràctica diària, dels consells dels aficionats. Ara hi ha escoles de pilota i competicions per a nanos. En l’època en què Waldo es va fer pilotari, s’aprenia a colps, derrotes i victòries.

Waldo s’empapava del que veien els seus ulls. Recorda haver anat a moltes partides amb Carlos, també pilotari, màxima figura i campió individual, a acompanyar a Diego, aleshores ja professional, i que era un astre del raspall que durant un parell de temporades va dominar els trinquets de la modalitat a plaer. “Jo ara em compare amb pilotaris com Diego i em veig molt menys complet. El que passa és que estos jugadors no van ser capaços d’aguantar el nivell. Eren altres temps”, explica.

Waldo poseeix tres títols de l'Individual en propietat, un privil·legi només a l'abast dels grans de la història. Foto: Frediesport.

Waldo poseeix tres títols de l’Individual en propietat, un privil·legi només a l’abast dels grans de la història. Foto: Frediesport.

Amb 14 anys va començar a anunciar-se al trinquet de Bellreguard, on va créixer acompanyat de jugadors com el propi Carlos. D’allà va pegar el bot a les partides d’Oliva i, més endavant, al mític trinquet El Zurdo de Gandia. El fill de Pepe el de ‘La Paella’ començava a despuntar. El seu nom estrany (que son pare li va posar en honor al mític jugador de València CF), el seu físic imponent (quasi dos metres d’alçada) i les seues condicions innates per a la pilota cridaven l’atenció. El xiquet ‘apuntava maneres’, com se sol dir pels trinquets.

Campió individual a la segona

La seua primera final de l’Individual el va enfrontar a Gorxa, un jugador famós per la seua resistència, i que aleshores estava en plenitud de la seua carrera. Era l’any 1999 i Waldo va caure estrepitosament. L’any següent es va refer i va aconseguir el seu primer títol mà a mà contra Moro. El seu somni de ser el número u s’havia complit. S’encetava aleshores el regnat de Waldo.

Diferents fets han condicionat la seua carrera. Poc després de guanyar el primer Individual, hagué de viatjar a Euskadi per ser operat d’un dit pels metges bascos, els majos experts en la matèria. El colpeig continu de la pilota va acabar per obstruir-li les venes i el rec sanguini es va interrompre i no li arribava a la punta d’un dit.

La intervenció va ser un èxit, però la vida el sacsaria molt més fort l’any 2003, quan son pare va morir d’un infart mentre jugava una partida de veterans al trinquet d’Oliva. Waldo estava fet pols, però no va voler parar d’anunciar-se. Dies després del soterrar va disputar un torneig al trinquet El Zurdo, i va guanyar: “sé que mon pare haguera volgut que ho fera, com una espècie d’homenatge a ell”, recorda.

“Waldo va quedar desfet, i pense que encara està un poc marcat per la mort de son pare. Jo sé, ho note, que quan està en un moment dur d’una partida, té a son pare molt present”, revela Emilio Peris. De fet, sempre que guanya un títol, Waldo li’l dedica a molta gent, al seu entorn, i a son pare, que el va poder veure coronat com el millor del raspall durant alguns anys.

La vida encara li donaria algun esglai més, com quan li van haver d’extirpar un tumor benigne en la columna vertebral l’any 2006, o amb l’operació de menisc de 2008, o els problemes amb el colze i el muscle drets més recents. Gràcies a una acurada preparació física, Waldo ha sigut capaç de refer-se de totes les adversitats pròpies de la pràctica de la modalitat més dura de la pilota valenciana.

Un número u “conscient”

En la curta distància, Waldo és, ni més ni menys, com la majoria d’astres de la pilota: afable, educat, “gens ‘divo’”, explica Salva Talens. “Jo diria que és un número u que té assumit el seu paper, que el porta bé. És bromista, molt proper, i intel·ligent. Va haver de madurar prompte perquè, quan vas al trinquet amb 18 anys i algú que podria ser el teu avi s’ha de fiar de tu per a apostar, has de demostrar serietat i responsabilitat. És pròxim i li agrada molt ensenyar pilota; jo sempre l’he conegut donant classes als xiquets, des de molt jove”, diu Talens, que remata el quinze: “ho té tot”.

Tal volta per la bona imatge que projecta el campió no tan desconegut a La Safor, la política es va acostar a ell, i ell es va deixar seduir per la política. L’any 2007, Waldo es va presentar en les llistes del PSPV-PSOE a l’ajuntament d’Oliva, va eixir elegit, i es va convertir en regidor d’Esports. “Fou una època molt dura, el principi de la crisi. Aleshores, la gent venia a demanar, i no els podies donar res. I no ho entenien. Ara crec que seria més comprensible, però aleshores la gent no era conscient de com estaven les coses”, diu Waldo. Fins i tot es va arribar a especular amb que podria ser candidat a l’alcaldia d’Oliva, però a la legislatura següent ni tan sols va aparèixer en les llistes.

Waldo és un pilotari sencer, rodó, al que no li falta res, que es treballa dia a dia la seua condició de número u i té una potència de pegada que tombaria la torre més alta. Foto: Frediesport.

Waldo és un pilotari sencer, rodó, al que no li falta res, que es treballa dia a dia la seua condició de número u i té una potència de pegada que tombaria la torre més alta. Foto: Frediesport.

En moltes ocasions s’ha dit pels trinquets que Waldo és el Genovés del raspall. El seu domini de múltiples modalitats, la superioritat aclaparadora respecte dels rivals, i la dimensió de fenomen social ajuden a la comparació. Ell s’ho pren com una floreta que li tiren, i insisteix en el discurs políticament correcte: “només treballe per millorar dia a dia”. Es pot millorar al millor? “Sempre es pot millorar, la raspada per rematar des del dau, les pilotes de la careta en el rest… Hi ha jugadors que fan això millor que jo”.

Tal volta no és Waldo qui ha de confirmar o desmentir la comparació. “Paco (Genovés) era un fora de sèrie, un fenomen social, del que parlaven els mitjans que mai parlaven de pilota. Però Waldo és millor en l’aspecte professional i de preparació. Ell és número u, i a més treballa per llaurar-se un futur quan s’acabe la seua carrera. És el que pense, encara que puga incomodar a alguna gent”, afirma Emilio Peris.

I el millor de la història del raspall? “No es pot dir. La gran putada que té la pilota és que no hem pogut enfrontar a les grans figures de cada època en plenitud i, per tant, no es pot saber”, amplia Peris. Com respon sempre Antoni Reig Ventura ‘Rovellet’, “haurem d’esperar a que tots estiguem en el cel, i aleshores jugarem totes les vesprades contra Quart, El Lloco, El Nel de Murla, Juliet d’Alginet… i sabrem qui ha sigut el millor de veritat”.