Camacuc, 29 anys de resistència en valencià



Any 1984. En plena ebullició d’un moviment a favor de la cultura i l’educació en valencià un grup de 19 professionals de l’ensenyament funden Camacuc, una revista infantil que té com a principal objectiu que els xiquets puguen llegir, divertir-se i aprendre en valencià. Han passat quasi 29 anys i,…

Camacuc, 29 anys de resistència en valencià

Any 1984. En plena ebullició d’un moviment a favor de la cultura i l’educació en valencià un grup de 19 professionals de l’ensenyament funden Camacuc, una revista infantil que té com a principal objectiu que els xiquets puguen llegir, divertir-se i aprendre en valencià. Han passat quasi 29 anys i, malgrat la manca d’ajudes i les dificultats, Camacuc sobreviu.

Joan Escrivà pare i fill porten edavant actualment Camacuc i Era Garbera, la seua revista germana de la Vall d'Aran. Foto: Bea Jiménez.

Joan Escrivà pare i fill porten edavant actualment Camacuc i Era Garbera, la seua revista germana de la Vall d’Aran. Foto: Bea Jiménez.

Joan Lerma presidia la Generalitat Valenciana i a Les Corts s’aprovava la llei de creació de Ràdio Televisió Valenciana, era l’any 1984 i malgrat el naixement d’escoles en valencià, ací els xiquets llegien, fonamentalment, en castellà. És aleshores quan un grup, al que hi havien mestres i altres professionals de l’educació, decideix editar un revista de còmic per dotar a les escoles de material en valencià. Així naix Camacuc.

El finançament corria a càrrec de les seues butxaques. “Crec que posàvem 3.000 pessetes al mes cadascú, que per a l’època eren diners”, ens conta Joan Escrivà, editor de la revista. El Camacuc tenia 16 pàgines, una periodicitat mensual i costava 125 pesetes. Comencen a fer la tasca de difusió, però malgrat l’originalitat de les idees i el treball, el projecte no es consolida. ”Quatre anys després continuàvem posant diners i teníem un deute de més de quatre milions de pessetes” ens conta Joan Escrivà.

Ell es resistia a tancar Camacuc i va buscar recolzament a la Generalitat, i així va aconseguir el compromís de la Conselleria d’educació de fer una subscripció per a cada centre educatiu, però 17 dels editors inicials abandonaren el projecte. Joan Escrivà i Pep Mata van continuar en solitari, la Conselleria va complir el compromís i arribà l’època daurada de la revista, que va abastir les 48 pàgines, i comptava amb els millors il·lustradors del País Valencià, el País Basc i Catalunya. No hi havia centre, de qualsevol tipus de formació, que no comptara amb la revista i, a més, s’inclou publicitat.

Una aposta per la literatura en valencià

Però l’esperit de Camacuc no havia estat mai guanyar diners, Joan Escrivà i Pep Mata vivien del seu treball com a mestres, i decidiren reinvertir els beneficis de la revista en l’edició de diverses col·leccions de llibres, una infantil, ‘Conta’m un conte’, una juvenil, ‘Contes de llar’, una col·lecció per a adults, altra de ciència ficció… “Els millors autors valencians del moment publiquen a l’Editorial Camacuc, estan Alfons Cervera, Emili Piera, Manolo Jardí, Maria Jesús Bolta, Mercè Viana, Manel Joan i Arinyó… era una aposta per la literatura en la nostra llengua” recorda Joan.

'Hotel Monster' és una de les històries que triomfen en l'actual Camacuc.

‘Hotel Monster’ és una de les històries que triomfen en l’actual Camacuc.

Arribats els 90, Pep Mata abandona el projecte per crear la revista juvenil ‘Boom’. Joan Escrivà es queda a soles. “La primera mesura que vaig prendre va ser treballar només amb il·lustradors valencians”, i allí estan Manel Gimeno amb ‘Lluc al País dels Còmics’, Burguitos amb ‘Remi el missatger’, José Sanchis amb ‘Miss i Fuss, els fills de Pumbi’, o Rafa Fonteriz amb ‘El Grial’. A més Camacuc comença a distribuir-se als quioscs.

Així arriba l’any 1995 i la victòria del Partit Popular en les eleccions autonòmiques. Eduardo Zaplana es converteix en president de la Generalitat Valenciana, i la majoria de publicacions en valencià perden les ajudes, en el cas de Camacuc, les subscripcions. Comença el declivi de l’únic referent per a xiquets i xiquetes en valencià.

A més de perdre pàgines, Camacuc canvia la periodicitat per poder mantindre’s, passen a editar-se cinc números a l’any. La viabilitat del projecte torna a ser més que dubtosa, i Escola Valenciana, després de reunir-se amb Joan Escrivà, comença a fer una campanya de difusió per intentar salvar-la. La iniciativa funciona i alguns centres tornen a subscriure’s, ara sense la intermediació de la Conselleria. La situació no arriba a ser la dels anys daurats, però Camacuc aguanta.

Era Garbera, l’edició en aranés

A l’any 2002, el govern de La Vall d’Aràn proposa a Camacuc fer una edició de la revista en aranès, en aquest moment s’incorpora al projecte Joan Escrivà fill, naix Era Garbera, i les dues publicacions conviuen fins a l’actualitat. A Era Garbera, que durant dos anys es va editar baix el nom de Fiulet, tots els il·lustradors són, també, valencians, joves dibuixants, com ara Esteban Hernàndez, guanyador del III Premi Internacional de Novel·la Gràfica Fnac, i el propi Joan Escrivà fill, que assumeixen les característiques del nou projecte, i converteixen la publicació en una digna germana de Camacuc.

A Joan Escrivà pare li ix un somriure quan fulleja els últims números de Camacuc. “Ara hi ha 11 il·lustradors i encara estan ‘La Barraqueta’ i les històries de Burguitos, Manel Gimeno i més, tots valencians”. Tampoc han desaprofitat l’ocasió per adaptar-se al món 2.0, compta amb una pàgina web que permet fer la subscripció on line, una pàgina de Facebook i un perfil a Twitter.

Va camí dels 29 anys i ha format part de la vida de moltes generacions de xiquets i xiquetes valencians, una aposta per la cultura i l’educació dels més xicotets en llengua valenciana que subsisteix malgrat la manca de recolzament oficial. Actualment compta amb vora 1.500 subscripcions i una capacitat innata per sobreviure, Pumbi, Pasqualet o Georgina estaran per sempre als somnis i records de moltes generacions de valencians.