Protectores d’animals, l’últim refugi

La crisi i les retallades no només provoquen víctimes humanes. Les protectores d’animals domèstics del País Valencià lluiten per sobreviure, o millor dit, els voluntaris lluiten perquè els gossos i els gats que emplenen les seues instal·lacions ho facen. Són els casos de Gandia, Oliva i Pego, tres ciutats on uns pocs s’han de buscar…

Protectores d’animals, l’últim refugi

La crisi i les retallades no només provoquen víctimes humanes. Les protectores d’animals domèstics del País Valencià lluiten per sobreviure, o millor dit, els voluntaris lluiten perquè els gossos i els gats que emplenen les seues instal·lacions ho facen. Són els casos de Gandia, Oliva i Pego, tres ciutats on uns pocs s’han de buscar la vida per alimentar, medicar i protegir a centenars d’animals de companyia.

Tiger espera a ésser adoptat en Gandia. Foto: SPAMA

Tiger és un dels 120 gats que espera ésser adoptat en Gandia. Foto: SPAMA.

Què és un voluntari? Pot ser la definició més senzilla seria dir que és aquella persona que, per pròpia elecció, dedica una part del seu temps a dur a terme una acció solidària, altruista i no remunerada. Però, seria una definició incompleta. Ser voluntari hui és, en molts camps i per a molts éssers vius, un treball de vital importància.

La Llei 4/1994 de 8 de juliol de la Generalitat Valenciana sobre protecció dels animals de companyia prohibeix, expressament, el sacrifici d’animals amb patiment físic o psíquic, el maltractament, l’abandó o mantenir-los en llocs indeguts des del punt de vista higiènic o sanitari, i estableix sancions per obligar al seu compliment. Tot i això «aquestes no s’executen en la majoria dels casos» denuncia Dora Tormos, voluntària de la Societat Protectora d’Animals i Medi Ambient de la Safor (Spama).

«Des de la nostra protectora s’ha comunicat als Ajuntaments de la comarca molts casos d’abandonament d’animals domèstics amb xip. És més, fa dos mesos algú va tirar des d’un balcó a una gateta amb una bossa lligada al cap, i ho denunciarem també. Però ni cas», assevera Dora. Quedar impune sol ser la norma.

Spama porta 28 anys en actiu, compta actualment en les seues instal·lacions amb 260 gossos i 120 gats. En els últims tres anys han recollit 1.500 animals, i han donat en adopció a 2.000, comptant amb els que ja hi residien. Una feinada que es pot dur a terme gràcies al treball de 25 voluntaris i alguns treballadors.

Demanen als veïns que s'animen a tirar una mà com a voluntaris. Foto: Vedama.

Demanen als veïns que s’animen a tirar una mà com a voluntaris. Foto: Vedama.

Vedama, una protectora a la recerca de voluntaris

La d’Oliva és una altra història. En aquest poble un col·lectiu de gent va decidir recollir signatures per tancar la gossera municipal. El motiu que va impulsar aquesta decisió, recorda Laura Fuster, va ser que «s’estava practicant el sacrifici d’animals en condicions dubtoses. Si en deu dies ningú els reclamava, es desfeien d’ells». Però aconseguiren aturar-ho, l’Ajuntament va clausurar la canera i unes 15 persones demanaren l’apertura d’un nou refugi.

Al juliol de 2010 el Consistori d’Oliva els va cedir unes instal·lacions i els va concedir 5.000 euros a l’any per a fer-se càrrec de la protectora. Però amb aquesta quantitat, conta la voluntària, no dona ni per a pagar el pinso. Molts animals arriben a Vedama greument ferits, de vegades l’operació arriba a costar 1.000 euros, una quantitat que acaba convertint-se en deute per a la pròpia protectora, empitjorant la ja difícil situació. Des d’aquesta organització demanen als veïns i veïnes que s’animen a tirar una mà, a la seua web expliquen amb claredat com fer-ho.

Mentre a Pego, l’organització benèfica LAPS (Local Animal Protection Society) ha aconseguit en 2012 que 270 animals troben casa. Molts d’ells arriben en condicions deplorables: famèlics, amb ‘Leishmaniasi’ o amb una pota trencada. Se’ls troben pel carrer o els deixen nugats a la porta de la protectora amb la intenció de que algú se’n faça càrrec d’un animal que ja no poden, o ja no els ve de gust tindre a casa.

Hui entre 25 i 30 joves de Pego i els pobles dels voltants treballen activament per sostindre la canera

En aquest punt entren en acció els voluntaris, i comencen les preguntes: s’haurà extraviat, haurà estat abandonat deliberadament, patirà alguna malaltia? L’anglesa Chrissie Edwards va engegar aquest projecte fa uns anys, ella forma part d’un col·lectiu que ofereix cura i reallotjament als animals domèstics i també la possibilitat de col·laborar amb l’organització mitjançant donatius o amb treball.

Abba viu a Pego, ha estat abandonat, té 6 mesos. Probable barreja de pastor alemà i mastí. Foto: LAPS

Abba viu a Pego, ha estat abandonat, té 6 mesos. Probable barreja de pastor alemà i mastí. Foto: LAPS.

Alimentar-los, medicar-los i fer que les instal·lacions estiguen en bones condicions, conta Nilda Álvarez, és una tasca costosa. Sobre tot si sufragues les despeses amb la xicoteta aportació que fa l’Ajuntament i amb les donacions voluntàries de la gent.

Fa uns anys, comenta Nilda, la major part dels voluntaris eren estrangers. Hui entre 25 i 30 joves de Pego i els pobles dels voltants treballen activament per sostindre la canera. Juguen amb ells, els treuen a fer una passejada i tenen cura de la salud física i emocional dels animals. S’ha evidenciat un gran canvi els últims temps, «la gent està començant a conscienciar-se i les xarxes socials han ajudat molt en eixe sentit», apunta la voluntària de LAPS.

El principal recurs d’aquestes tres protectores continua essent les persones. Sobreviuen perquè venen loteria de Nadal, rifes i calendaris, munten festes en discoteques i pubs, organitzen esdeveniments i rutes de senderisme o fan samarretes. Les i els voluntaris fan tot el que està al seu abast per a recollir diners i així poder continuar garantint que, durant un temps més, els animals estaran sans i estalvis en els refugis d’uns veïns i veïnes que també saben lluitar amb esmolades urpes. Tot i això, els diners només són un mitjà. L’objectiu últim és que tots els animals de companyia que foren abandonats puguen gaudir d’una casa, d’una familia que els tracte amb el respecte i l’estima que mereixen.