“El poder és corrupte per definició»

Són les 10 del matí i l’escriptora ja ha concedit una entrevista. Deu haver parlat amb desenes de periodistes els últims dies, tanmateix no reflexa cansament. Al contrari, com l’Ethel, una dels personatges d’‘Els invisibles’, es mostra vigorosa i amable. Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) està immersa en la presentació de…

“El poder és corrupte per definició»

Són les 10 del matí i l’escriptora ja ha concedit una entrevista. Deu haver parlat amb desenes de periodistes els últims dies, tanmateix no reflexa cansament. Al contrari, com l’Ethel, una dels personatges d’‘Els invisibles’, es mostra vigorosa i amable.

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) està immersa en la presentació de la seua última novel·la a València, la primera publicada baix el segell Amsterdam Llibres. Ella és, sense dubte, una de les autores modernes més importants de la literatura catalana. Una posició que li permet acostar el micròfon a aquells que no tenen veu, i llençar a través de les pàgines d’‘Els invisibles’ nombroses crítiques com ara la funció de les forces de seguretat, la política, la llibertat i la possibilitat de començar de nou malgrat tot allò que hem d’ocultar per llaurar‐nos un futur diferent.

Tots ells, els personatges, s’hi troben reclosos per motius diversos en un poble imaginari partit per una absurda carretera. Un poble, Volterà, on tots aquells que la societat hi deposita troben el seu lloc al preu de tornar‐se invisibles per a la resta del món. Una història metafòrica i simbòlica, només apta per a lectors creatius.

Isabel-Clara Simó està immersa en la presentació de la seua última novel·la 'Els invisibles', la primera publicada baix el segell d’Amsterdam. Foto © Elena Cívico

Isabel-Clara Simó està immersa en la presentació de la seua última novel·la ‘Els invisibles’, la primera publicada amb Amsterdam. Foto © Elena Cívico

Algun invisible, que mereixia no ser-ho, et va inspirar?
Aquesta és una novel·la dedicada als marginals. A tots aquells personatges amb talent, però sense altaveu per a fer-se escoltar. I d’això la societat està plena. Per això les retallades en l’ensenyament són un crim doble, perquè al remat significa que s’està retallant un talent en potència. Un exemple clar són les dones durant la Història. Saps quantes artistes han quedat en l’ombra perquè estaven netejant els calçotets del marit? És monstruós.

Mentre altres esperen la seua oportunitat durant tota una vida.
I mai no arriba. I quan arriba tampoc val per a res. Per a mi el programa més espantós de la televisió és el de la Loteria de Nadal. Tots s’abracen, són feliços. Un any un periodista va ser hàbil i va buscar als guanyadors de l’any anterior per entrevistar-los i, sorpresa, estaven tristos. “Com va venir se’n va anar”, deien, “no varem invertir bé el diners”. L’èxit, això és la pastanaga, l’opi. És com el ‘Gran Hermano’, nosaltres farem que sigues conegut, popular… Això sí, hauràs de cardar en públic i hauràs de cagar en públic també.

A ‘Els invisibles’ parles dels instruments del poder: “la policia està pensada perquè no ens fem mal els uns als altres, és cert, però sobretot perquè deixem incòlume el fràgil poder visible, que l’invisible ja es defensa sol.”
El poder és corrupte per definició, és el que reparteix els beneficis. Un exemple fora de la novel·la l’hem viscut fa res, el dia que Rajoy va fer la roda de premsa en una pantalla de televisió i sense que ningú poguera preguntar-li. Doncs al carrer Gènova hi havia un aldarull, la gent cridava contra els corruptes. I la policia va anar a reprimir-los. I aleshores et preguntes, aquesta gent a qui defensa? Doncs defensa als corruptes per davant del poble. La policia no ens defensa a nosaltres, defensa al poder. És la seua missió primera, al igual que l’exèrcit.

La carretera és la imatge d’un poble dividit. Volterà és Catalunya?
Tu mateixa. La simbologia és oberta a la interpretació del lector. Podria ser un país com Catalunya, amb les seues fronteres artificials. Podria ser també un univers de dones que viuen apartades del món de la cultura, o la classe obrera que malgrat els seus esforços continuen essent els perdedors de la Història.

Tot i això, dins d’aquest microcosmos es respira solidaritat.
Els invisibles, és a dir, el 99% de la humanitat, sabem què només tenim una cosa a favor nostra, i és el número. I per això ens busquen cada quatre anys per votar. Però si no ens agafem de les mans, no tenim ni eixe avantatge. Per tant, històricament els perdedors són els més solidaris. No m’imagine un banc solidari, i si diuen que ho són és pura propaganda. Els poderosos no són mai solidaris, al contrari.

«La policia no ens defensa a nosaltres, defensa al poder. És la seua missió primera, al igual que l’exèrcit.»

Quin és l’estat de la literatura en la nostra llengua?
Hi ha molt bons escriptors, però hi ha molt poques escriptores. Per davall de la mitjana europea. I ací tenim una mancança. Però l’estat de la literatura en català és optim. Quan vas a congressos internacionals de lingüística ningú no entén com ha sobreviscut la nostra llengua, ací s’han seguit tots els passos pels quals sol desaparèixer: l’arraconament a la llengua oral, el deteriorament de la llengua escrita, la consideració de folklore. Que sobrevisca la llengua, que vaja a més i que tinga prosistes és una prova de la seua vitalitat.

En els últims 30 anys al País Valencià s’ha anat conformant una generació de novel·listes que van haver de pouar del Renaixement. Malgrat l’autoodi existent, malgrat que tot allò que és nostre ho trobem horrible, la llengua sobreviu. És un miracle que ens fa pensar que hi ha un racó que no ha estat colonitzat.

Nosaltres no tenim poder, no tenim estat, no tenim eines, no tenim autoestima, aleshores com ha sobreviscut la llengua? És un miracle, i significa que la llengua són moltes coses. Jo tinc la impressió de que Espanya no sols ens demana que diguem que som espanyols, a més ens demana que estiguem orgullosos de ser espanyols. Demanen l’impossible. No podem estar orgullosos, és un país que no ens agrada. Jo respecte moltíssim Espanya, i hem fet moltes coses junts però hi ha massa discordances. Sóc independentista, no antiespanyola. Els elements no lliguen, el problema català continua existint, rebrotant i tanmateix la llengua continua. Som uns invisibles que encara tenim un racó d’existència.

Com en ‘Els invisibles’, en aquest cas tampoc permeten construir ponts.
Allò més important és que calles, que continues éssent invisible. Des que existeix el terrorisme s’ha posat de moda fomentar l’odi contra el terrorista, es magnifica a la mare que l’escopinya al terrorista, que demana cadena perpetua. Fan que ho aplaudim en els programes de televisió, i és aleshores quan la mare esdevé un instrument del poder. El terrorisme és molt dolent, però de ‘Satanàs’ hi ha molts més. I al que hem d’escopir és a aquest perquè és l’enemic de l’Estat.