Una passejada per la València d’Estellés



Són les quatre de vesprada d’un dissabte de gener. A la porta de l’Ajuntament de València es reuneixen nou persones. Revisen fotos antigues mentre intenten ubicar-se. És el punt de partida d’una ruta que ens portarà a conèixer altra ciutat, allunyada històricament i estètica de l’actual. Comencem un passeig que…

Una passejada per la València d’Estellés

Són les quatre de vesprada d’un dissabte de gener. A la porta de l’Ajuntament de València es reuneixen nou persones. Revisen fotos antigues mentre intenten ubicar-se. És el punt de partida d’una ruta que ens portarà a conèixer altra ciutat, allunyada històricament i estètica de l’actual. Comencem un passeig que ens farà retrocedir 60 anys, fins a la València d’Estellés.

A cada lloc que ens aturem, llegirm un poema, que ens endinsarà en la vida i el temps d'Estellés. Foto: Isabel Martín.

A cada lloc que ens aturem, llegirm un poema, que ens endinsarà en la vida i el temps d’Estellés. Foto: Isabel Martín.

Sota la balconada del consistori, Fernando López, el guia, ens explica que allí era on acudia Vicent Andrés Estellés a arreplegar cada dia a Isabel, que treballava com a ‘volant’ a l’Ajuntament. Amb l’expectació pel que ens espera, ens explica el modus operandi: a cada lloc que ens aturem, un de nosaltres llegirà un poema, que ens endinsarà en la vida i el temps del poeta. Jorge, un dels assistents, comença a recitar: «he aixecat, mentre escrivia, el cap/ i amb ulls cansats de cal·ligrafia…».

És la ‘Sonata a Isabel’, el cant a l’amor de la seua vida. Arriba a l’últim vers i tots ens mirem amb una complicitat evident. Ja estem a l’univers d’Estellés. Caminem per la seua ciutat, pel passatge de La Sang, on als anys 50 es trobava la llibreria Dàvila, punt de trobada d’intelectuals de l’època, i subministradora clandestina de la literatura prohibida, d’autors com Pablo Neruda o León Felipe.

El sexe i la vida

Continuem fins a la confluència del Mercat Central, l’esglèsia de Sant Joan del Mercat i la Llotja, punt d’encontre de la gent que acudeix a comprar, de les olors d’olí fregit i menjars dels bars, i de les invocacions eròtiques del temple de mercaders. Parada obligatòria per entendre algunes de les obsessions del nostre poeta, la sexualitat, la quotidaneitat del poble… Arriba el meu torn, amb el sol il·luminat al pixaner, i els turistes bevent cervesa, em toca dir allò de: «no hi havia a València dos cames com les teues…», i imaginar-me a la seua Isabel apropar-se, amb les cames plenes de dignitat.

Arriba a l’últim vers i tots ens mirem amb una complicitat evident. Ja estem a l’univers Estellés. Foto: Isabel Martín.

Arriba a l’últim vers i tots ens mirem amb una complicitat evident. Ja estem a l’univers Estellés. Foto: Isabel Martín.

Recorrem la Ciutat Vella mentre les paraules de Fernando omplen de vida els edificis d’històries antigues que ens traslladen a altre temps. Travessem la plaça del Collado i caminem pel carrer del Trench fins a la plaça de la Reina, on el nostre guia ens adverteix que será ell qui done lectura al següent poema, ‘Un entre tants’, on Estellés es torna invisible per ser un més, un ciutadà anònim que, com qualsevol altre, lluita per eixir endavant en un temps que era altre, però que podria ser aquest.

Continuem per Cabillers per trobar-nos amb el lloc on va morir Ausiàs March, el referent per excel·lència d’Estellés. És Isabel qui ens recita ‘Ací’, poema mític de l’autor de Burjassot que conta la mort i soterrar del millor poeta del Segle d’Or valencià: «ací estigué la casa on visqué Ausias March./ D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant». Baixem pel carrer del Miracle, on hi hagué un forn on treballava la mare del poeta. El pare i el iaio Nadalet també eren forners, i escoltem els versos que reflexen l’influència de l’ofici a la seua vida: «venies d’una llarga familia de forners/ i a tu t’agradaria ser forner, com els teus…».

La seua condició de poble

I de la seua familia, a la seua condició de poble. Arribem als banys de l’Almirall, construïts al segle XIV, i que fins als anys 60 eren el lloc on la gent acudia a prendre el bany i rentar-se: «jo sóc ningú, i ningú m’anomene./ Ho he dit mai ningú no em va fer cas./ He proclamat un propòsit tenaç/ d’èsser Ningú pels camins del meu poble».

Ja som poble com ell. Ja sabem del seu amor, de la seua familia, de la realitat que l’envolta i dels carrers que transitava cada dia i que foren inspiració i vida. Però encara ens queda molt per conèixer. Un cantó darrere d’altre anem descobrint altra València, fins a arribar a l’esglèsia de Sant Esteve, el lloc triat per batejar als seus fills, Isabel, que va morir als tres mesos, Vicent i Carmina. Trobem altra de les seues obssesions, la mort, i diu així: «sempre m’emociona imaginar-me mort,/ o més bé poc abans de morir-me, quan ja/ és positivament cert que vaig a morir-me…».

Sabem del seu amor, de la seua familia, de la realitat que l’envolta i dels carrers que transitava cada dia i que foren inspiració i vida. Foto: I. Martín.

Sabem del seu amor, de la seua familia, de la realitat que l’envolta i dels carrers que transitava cada dia i que foren inspiració i vida. Foto: I. Martín.

Amb la imatge de l’Estellés descrivint el seu final i les seues sensacions davant la mort de la filla arribem a L’Almodí. Al voltant d’una font la recordem: «criatura filla meua/ el món té la fel amarga/ Mai no perdona a qui duu/ com un ram una esperança». En silenci ens apropem al cor de la Ciutat Vella, la plaça de l’Almoina. Entre el Palau Arquebisbal, la Basílica i la Seu, Estellés ens recorda que no som més que memòria: «animal de records, lent i trist animal,/ ja no vius, sols recordes…».

El cant a València

Mentre recorrem els carrerons, Fernando ens conta l’anècdota d’una estudiant d’ESO d’origen musulmà que va traduir poemes d’Estellés a l’àrab per llegir-los a l’itinerari, o com algunes vegades les campanades de la Seu coincideixen amb la lectura d’un poema, convertint-lo en un moment màgic. Quasi sense adonar-nos-en estem a la plaça de la Mare de Déu, a prop del riu Túria, al centre de la ciutat, i és l’hora del cant a València: «pense que ha arribat l’hora del teu cant a València./ Temies el moment. Confessa-t’ho: temies./ Temies el moment del teu cant a València. La volies cantar sense solemnitat/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins».

I el ‘Cos mortal’ ens acompanya pel carrer Cavallers. Al Portal de la Valldigna, que en altre temps va ser l’encarregat de separar la València cristiana de la moreria, ens trobem amb un Estellés enamorat, de la seua pàtria i de la seua dona: «ara com ara em veig al costat d’una dona,/ filla, como jo, del poble, nascuda a Gandia,/ pels carrers de València en uns passeigs interminables».

El sol il·lumina les Torres de Serrans, històric bastió defensiu davant qualsevol assetjament a la ciutat. El poema seleccionat és la ‘Cançó de la Rosa de Paper’, l’homenatge d’Estellés al valencià líder de la revolució cubana del segle XIX, José Martí. «I amb eixa rosa que circulava/ però molt secretament/ I de mà en mà s’hi passaven…». Hem aplegat al Museu del Carme, entrem gaudint de l’arquitectura de Convent i, en arribar a la sala que acull l’exposició, ens espera Isabel, la seua néta, i la veu d’Ovidi Montllor, i jo pense… Estellés, m’aclame a tú!

La ruta per la València d’Estellés es porta a terme cada dissabte amb eixides des de la porta de l’Ajuntament (10 i 16 hores) i el Museu del Carme (12 i 18 hores).