«Al Twitter hi ha gent molt bona, deuen ser guionistes aturats»

Eugeni Alemany no para de reinventar-se. Es considera més comediant que humorista, encara que confessa que ell és “el que pose en el contracte”. És, per damunt de tot, un tio enginyós, apte per a tots els públics, que des de l’estiu passat s’atreveix amb els monòlegs. Aquest filòleg de…

«Al Twitter hi ha gent molt bona, deuen ser guionistes aturats»

Eugeni Alemany no para de reinventar-se. Es considera més comediant que humorista, encara que confessa que ell és “el que pose en el contracte”. És, per damunt de tot, un tio enginyós, apte per a tots els públics, que des de l’estiu passat s’atreveix amb els monòlegs.

"Si ha de tornar algun programa a Canal 9, és 'Trau la llengua'. Foto: E. A..

«Si ha de tornar algun programa a Canal 9, és ‘Trau la llengua’. Foto: E. A..

Aquest filòleg de catalana natural de Sueca va tocar el cim de la fama com a reporter del ‘Caiga Quien Caiga’ de Manel Fuentes fa mitja dotzena d’anys, però no ha parat des d’aleshores. Més recentment va posar la cara a l’explosió de ‘Trau la llengua’ i ara acaba de tancar la primera temporada d’’Un país de llibre’, un programa de Barret Films sobre literatura i escriptors en valencià, i per internet. El somni de la rendibilitat econòmica, que es diria amb la ironia de la que tant fa ús. Des del passat estiu, Eugeni també fa monòlegs.

En ells va a la recerca del fet imprevist, com quan recorria el món entregant ulleres de sol del CQC, als Oscars, amb Penélope Cruz, o a Sundance, fent-li brometes a Robert Redford. Els responsables de l’exitós programa d’origen argentí li tiraven en cara que venia millor els fracassos que els èxits, que era més graciós quan no aconseguia entregar el present al famós de torn. Ell ho justifica: “la tele és que passen coses. Quan hi ha un fet imprevist, has d’eixir del pas, i comences a ser un cronista. Què és un èxit o un fracàs? Depén. A mi m’agrada contar el que veig, em considere cronista. Amb el ‘Trau la llengua’ em passava el mateix, si vas amb el guió massa tancat, pot quedar tot malament. Anem a jugar, no?”

La tele, per tant, és que passen coses?

Per a mi, sí, coses que no sé ni que van a passar. En el teatre porte el meu monòleg, però m’avorrisc de fer sempre el mateix. M’agrada quan hi ha uns que arriben tard, o sona un telèfon… És un repte constant, i això és realment divertit.

Parlant de ‘Trau la llengua’, és un programa que fa alguns anys era impensable, que ha sorprès a molta gent, no?
A mi hi ha qui m’ha dit que havia tornat a sintonitzar Canal 9 pel programa. Tal volta eixe és l’objectiu, no? És un programa que s’hauria d’haver fet 10 o 15 anys enrere. També és veritat que el van fer en TV3, un format paregut, però bé, s’hauria d’haver fet ací també molt abans.

Quina creus que és la clau de l’èxit?
Pense que hem coincidit gent amb una vessant més lingüística, i altres amb una sensibilitat més de guionista d’entreteniment. Jo vinc de l’entreteniment. La primera temporada va ser un poc lluita de titans fins que tots ens vam coordinar. Al final, tots ens hem acoblat i crec que estem fent un programa –bé, fa un any i pico que no es grava…- que ha connectat prou.

S’ha acabat el ‘Trau la llengua’?
No ho sé, hauries de demanar una entrevista amb algú de Canal 9, o de la Generalitat… Jo crec que tornarà. Pense que, si ha de tornar algun programa, és eixe programa. No unes píndoles de Pilar Ferrer o un debat d’Isabel Durán. Ha de tornar, primer, perquè és en valencià. Segon, perquè va dirigit al públic en valencià, i perquè és un programa que, com era això? Això que ha de fer la tele… entretenir, formar i informar. I perquè és un servei públic, en valencià i de qualitat.

«Hi ha qui m’ha dit que havia tornat a sintonitzar Canal 9 pel ‘Trau la llengua’. Tal volta eixe és l’objectiu, no?»

Ningú s’ha molestat pel programa?
Hi ha puristes, per tots els costats, als extrems, que diuen que si el programa és no sé què, o no sé quant. I mira, a mi, els extrems em glopegen un ou. Ahí estan. Al 100% mai vas a acontentar a tot el món. M’agrada que el programa l’estiguen posant els professors de valencià, especialment en les escoles de zones castellanoparlants, perquè és una forma didàctica d’escoltar i aprendre valencià. I també el veu gent més major, inclús castellanoparlants de València. De poble, de capital, més o menys valencianistes… tots, i estan veient el programa perquè els mola. I crec que això és medalla, no? Estic súper pagat.

‘Un país de llibre’ va en una línia pareguda…
Sí. Un dels comentaris que més m’ha omplit és a través de Facebook, un xic de Pego que conec, que em va dir que, sense haver sigut ell de llegir en valencià, i m’ho crec, perquè la taxa de lectura en valencià és del 3%, em deia que li entraven ganes de llegir. I jo pensava, ‘si és que és això, és la idea!’. També ens han dit que era un programa molt de risa, que no pareixia de llibres. Però jo crec que amb una taxa de lectura així, no estem per a fer ‘Negro sobre blanco’. Estem en un punt tan crític que, més que per a fer un programa de literatura en valencià, estem per a fer un programa d’escriptors que escriuen en valencià, que la gent els veja, els conega. Que sàpiga que hi ha gent que escriu en valencià. Hi ha gent que tal volta no llig, però està bé que conega a Ferran Torrent, o a Xavier Serra, perquè és gent que té carisma, et pot agradar, i es pot crear un ‘star system’. Com passa a qualsevol altre canal autonòmic, per exemple, TV3, que fa una tertúlia de futbol i apareix Quim Monzó. Ell no va a parlar de llibres, va a parlar de futbol. Però forma part d’eixe ‘star system’. A València, preguntes a qualsevol persona per cinc escriptors valencians, i probablement quatre estan morts i van viure fa 500 anys.

"Hi ha mancances democràtiques que no són responsabilitat dels valencians, que venen d’anys enrere, i són estatals". Foto: Eugeni Alemany.

«Hi ha mancances democràtiques que no són responsabilitat dels valencians, que venen d’anys enrere, i són estatals». Foto: Eugeni Alemany.

Tenim molts dèficits, no?
Molts. O no! Tal volta som així, i deixem-ho estar!

Tu que has viscut fora, com es veu València des de Madrid?
Quan estava en el CQC tenia contacte amb argentins, uruguaians, andalusos, gallecs, i gent de Madrid. Era 2007 o 2008 i començava el rotllo Gürtel. Ningú s’explicava què passava a València. Jo pense que és el caràcter este valencià. És aixina.

Anar contra eixe caràcter, tractar de combatre’l frontalment, és suïcidar-se? S’ha de pretendre canviar-lo?
No ho sé. Home no pots entrar dins de cada casa i de cada persona i canviar-la. Hi ha responsabilitats sobre moltes coses, i les coses no són blanques o negres. Tot és molt més complicat. Hi ha mancances democràtiques que no són responsabilitat dels valencians, que venen d’anys enrere, i són estatals. Si ací afegeixes que hi ha un conflicte sobre certs aspectes que no es poden tocar, i que la televisió tampoc va contribuir a la normalització com deuria haver-ho fet, també ha hagut manipulació en diaris… És que fins i tot alguns mestres de valencià no impartien la normativa que tocava! Ací tenim de tot, i no sé si hi ha alguna solució. I si n’hi ha, segurament passa pel jutjat.

Et consideres humorista?
Jo crec que sí. Ara, sí. Jo sóc còmic, o comediant, o guionista, o reporter. Sóc el que fique en el contracte o el que estiga fent en eixe moment. Sóc guionista, però si no estic currant d’això, puc estar de reporter, o puc presentar un programa. I ara faig espectacle, un monòleg, però no em considere monologuista, perquè pense que se’m queda curt. Em considere còmic o comediant.

S’ha de poder riure u de tot?
Jo crec que sí, s’ha de riure u de tot, encara que la gent s’enfade. L’humor ha de tindre en compte només una cosa: et pots riure de tots i de tot, fins i tot tenint-los davant, però no et pots riure de tots i de tot al mateix temps. Si fas una broma que fot a tot el públic, te’ls vas a posar en contra. Ara bé, si fas una broma als pelats, als del poble del costat, als que estan grossos… ixen d’allà tots tocats, però no ha sigut tot al mateix temps. I sobre tot, fa el context. En privat podem fer bromes del que vulgues. Però en públic algunes no es poden explicar. El context fa molt, i hi ha gent que té el cul massa ‘apretat’. El context és important per a tot, també amb el tema del valencià. Per exemple, ací, a casa, parle com em rota, i faig la caiguda de la ‘d’ intervocàlica si em dóna la gana. Ara, si estic en un auditori o en el teatre, o en el ‘Trau la llengua’, intente parlar-lo millor. Parlar-lo adequat al context. Fent el programa se m’escapava algun ‘bueno’ o ‘vale’, els vicis que tens incorporats, i alguna gent s’escarotava. I jo pensava, ‘no es pot ser espontani dalt d’un cavall o posant-li el braç pel cul a una vaca i parlar el normatiu acadèmic, no em fotes!’. Que es relaxe un poc la gent, que està molt tensa.

«Jo sóc còmic, o comediant, o guionista, o reporter. Sóc el que fique en el contracte»

Quins referents tens en l’humor?
M’agrada molt Pepe Rubianes, Andreu Buenafuente, Berto Romero… Això quant a humoristes de ‘blabla’. Però també m’agrada molt Jacques Tatie, l’’Slastic’ del Tricicle… Tan de bo poguera fer més comèdia visual. I algun que altre més que ara no recorde. I al Twitter hi ha gent molt bona. Molt, molt bona. Tu pots tindre un tuit al dia genial, perquè tots tenim un moment de ‘pam!’. Però hi ha gent que el 90% del que tuiteja és bo, i jo crec que són guionistes aturats, sense curro, que estan en casa tocant-se els ous, perquè es veu molta escola ahí.

És veritat, hi ha tuits que són autèntiques històries…
Sí, però després caldria veure’ls en la vida real, perquè jo m’he emportat moltes decepcions amb gent molt bona que he conegut en persona i els he dit ‘perdona, fes-te dos casalles ja, perquè m’avorreixes molt!’ Hi ha gent que és així. Imagine que al Twitter passarà el mateix. Però serà gent intel·ligent segur, amb bona conversa.