El punk rock no ha mort

En l’era del mestissatge, la fusió, els ritmes caribenys o el rock suposadament ‘guarro’, Inèrcia manté ferma la seua aposta pel punk-rock. Guitarres distorsionades, línies de baix que s’apeguen i una melodia molt treballada conformen la identitat del grup. Contundència amb cor i un missatge implícit que crida a la…

El punk rock no ha mort

En l’era del mestissatge, la fusió, els ritmes caribenys o el rock suposadament ‘guarro’, Inèrcia manté ferma la seua aposta pel punk-rock. Guitarres distorsionades, línies de baix que s’apeguen i una melodia molt treballada conformen la identitat del grup. Contundència amb cor i un missatge implícit que crida a la rebel·lió i a la consciència.

Patri, Aitor, Pau i Saül són els components d'Inèrcia. Foto: Alba Escrivà.

Patri, Aitor, Pau i Saül són els components d’Inèrcia. Foto: Alba Escrivà.

Els Inèrcia no han inventat res, ni tampoc ho pretenien. Fan, senzillament, la música que els agrada escoltar, la que els remou el cos, “més enllà de les modes”, explica el seu cantant, Aitor. No retreuen res a aquells que s’han anat tranquil·litzant amb el pas dels anys, tal volta per l’edat, o pel cansament, o per simple evolució musical. Però el grup de Banyeres de Mariola no se’n baixa de xafar les quintes i cavalcar per a després soltar l’acord net, de donar-li aire a la bateria, tirar mà de bons reefs i de combinar cançons enèrgiques amb altres a mig temps. És com si s’haguera unit el punk-rock americà dels 90, fins i tot del grunge, i se li haguera donat un tamís de Berri Txarrak. I tot adobat amb la veu contundent d’Aitor, a qui cal atribuir bona part de la identitat del grup. Ell pensa les melodies, les lletres, i la resta d’Inèrcia arrodoneix la cançó amb arranjaments, ponts i tornades.

Com Inèrcia han nascut molts grups, però pocs han resistit el pas del temps. Van gravar una maqueta el 2010, una primera experiència a un estudi de gravació i un tast de la realitat de la indústria musical. D’aquells primers temes queda la sapiència que dóna el pas del temps. El 2012 van llençar ‘No és cap simulacre’, un treball rodó, on el grup ja demostra una maduresa que posa la seua música al nivell dels millors. “En el disc es nota que hem crescut com a músics. També ens va ajudar molt gravar a uns estudis professionals com RPM, amb Roger Garcia. El canvi ha sigut molt significatiu”, explica Aitor, que pensa que “s’ha notat una evolució no tant en influències com en soltesa i professionalitat”.

El disc manté el valencià en les lletres i suposa tota una declaració d’intencions musicals i d’actitud. Combina lletres reivindicatives amb altres que parlen de sentiments i vivències personals. No cauen en la lletra-panflet del rock combatiu estatal. El títol fixa el contingut. “El que volíem transmetre és que pareix que hagem viscut en un simulacre, que s’han malbaratat recursos com si no hi haguera conseqüències i ara hi ha molta gent que està passant-ho malament perquè algú ha fet mal la seua feina. I els culpables no són precisament els que més estan patint. Vivíem un simulacre o una espècie de realitat virtual, però no, i cal prendre consciència”. El que ens ha passat i ens està passant és la vida que tenim i en les nostres mans està canviar-la. Cançons com ‘La cursa’ o ‘Raons’ encarnen la part més reivindicativa d’Inèrcia, però en cap d’elles intenten “convèncer ningú, sinó expressar-nos, dir el que pensem”.

De Pearl Jam a Berri Txarrak

Es podria dir que la banda va a contracorrent. Per explicar-ho d’alguna manera, l’estil del que han fet bandera no es troba entre els que més triomfen, ni tan sols en l’estigmatitzadora etiqueta de música en valencià. Tampoc fora d’ella. Només Smoking Soul’s els acompanya dins, i els principis Sangatxo o El corredor polonès. Inèrcia “fa rock”, reivindica Aitor. “Després, cadascú li pot trobar els seus matisos”, comenta el cantant i guitarra rítmica.

El seu punk-rock està influenciat, com reconeix Aitor, per bandes dels 90, com Pearl Jam o Nirvana, però també pel punk-rock americà de discogràfiques mítiques com Epitaph o Fat Wreck Chords. Parlem de Bad Religion, o els mateixos Foo Fighters. Quant a grups peninsulars, assenyalen a Boikot o Reincidentes, tot i que foren una inspiració inicial que, encara que continuen escoltant, han deixat de banda. En canvi, assenyalen Berri Txarrak com una de les bandes que més els ha impregnat. “La publicació de Jaio.Musika.Hil diria que va marcar un abans i un després per a nosaltres, és el disc que més ens ha influït”, reconeix Aitor.

L’aïllament d’un poble menut

L’espurna que va començar Inèrcia fou l’amistat entre Pau i Aitor. Ambdós van passar alguns anys vivint i estudiant junts a València, l’un, Informàtica, i l’altre, Magisteri. “Va arribar un moment en què dedicàvem més temps a la música que a la carrera”. A la tornada a Banyeres de Mariola van començar a assajar. Alguns amb major formació musical, altres amb menys, tots amb gustos similars i ganes d’engegar el projecte junts. Pau i Aitor toquen la guitarra. Patri és la bateria i Saül el baix, l’última incorporació, en substitució d’Aïda, baixista dels inicis.

Diferents factors juguen en contra del grup, el més important, l’aïllament que suposa viure a un poble menut enmig de la muntanya com Banyeres de Mariola. “Evidentment que l’escena musical que hi ha ací no és massa activa”, explica Aitor. La distància respecte a les grans ciutats no els facilita la difusió, però també té avantatges: “assagem a una casa de camp en la muntanya, lluny de tot, i no molestem a ningú”.

El grup és realista respecte de les opcions de poder viure de la música. “És un somni però ara mateix és impensable, més encara perquè en el primer que han retallat les institucions és en cultura”. Tot i això, no estan cansats. “Seguirem perquè ens sentim bé tocant junts. Hi ha moments en què t’ofusques, però crec que hem encertat, tenim un bon disc i estem on volem. No tenim queixa de res”, comenta Aitor.

La propera parada d’Inèrcia es produirà el 29 de juny al Mariola Rock, un festival que ha patit les envestides de la crisi, però que enguany torna a celebrar-se a Banyeres. Toca a casa una banda sense complexos que demostra que el punk rock encara no ha mort, no al País Valencià.