El ‘lucisme’ s’estén per València



Començà fa huit anys pintant com a graffiter. Tot i això, no s’inclou estrictament en el món del graffiti o de l’art urbà. LUCE es considera més un escriptor, un artista. “Imagina’t en una habitació on tot el mobiliari està format per les lletres de LUCE ”; així defineix el lucisme. El lucisme és un nou concepte que s’ha…

El ‘lucisme’ s’estén per València

Començà fa huit anys pintant com a graffiter. Tot i això, no s’inclou estrictament en el món del graffiti o de l’art urbà. LUCE es considera més un escriptor, un artista. “Imagina’t en una habitació on tot el mobiliari està format per les lletres de LUCE ”; així defineix el lucisme.

El lucisme és un nou concepte que s’ha convertit en part de l’escena pública valenciana. Mirem on mirem, LUCE ocupa l’espai urbà amb formes completament diferents. I no només ho fa a València. A Madrid també ha deixat la seua signatura i ha començat a exposar en les primeres galeries. La marca LUCE s’estén per tot arreu.

Sempre que baixa al carrer LUCE troba una diversió. Foto: LUCE.

Sempre que baixa al carrer LUCE troba una diversió. Foto: LUCE.

Forma, concepte i material

“Sempre he intentat ser creatiu, des de ben xicotet. Però necessitava anar més enllà de l’esprai i la paret, necessitava anar més enllà del graffiti”. Respecta les seues bases i els seus inicis i assegura que en el món del graffiti hi ha molt de talent que moltes vegades no es reconeix per les formes de treballar. Però LUCE, mogut per altres necessitats socials, decideix començar a donar-li una forma a les seues lletres. LUCE ha sigut la conjunció, la i, que li ha permés a l’artista unir totes les seues idees.

Inspirat en moviments artístics com Bahaus o Memphis, l’artista valencià relaciona aquests ideals amb l’afegit de nomenar les seues escultures. Així, ocupa la ciutat de València i part de Madrid sota un pseudònim que li ha donat la fama: LUCE. Tot i que després se li haja relacionat amb la llum, el concepte naix d’una manera molt més altruista i natural. “No buscava relacionar-ho amb res. No li vaig pegar massa voltes, el que sí que volia era que a poc a poc s’anés donant forma al nom. Després comencí a buscar la relació entre forma i concepte, que és clau en el meu treball”.

Així, assegura, aconsegueix que la gent s’identifique. A mesura que escrivia, li van sorgir més necessitats com la d’arribar a tots els barris. Com a conseqüència de la falta de diners i també del que en aquell moment li interessava i estava aprenent, LUCE va decidir començar a donar-li forma al concepte amb un nou material: la fusta. “LUCE ja no es converteix només en una relació concepte-forma sinó també en un material. Això, juntament amb els espais que ocupa en la ciutat em permet dotar de contingut al nom”. A banda de les lletres amb retícules o plantilles, els colors o l’absència d’ells també caracteritzen els treballs de l’escriptor. El negre, el blanc o la fusta pura són les tonalitats que també s’identifiquen amb les obres de LUCE.

Estudia les coses per la seua forma i no pel seu tint. Els colors, assegura l’artista, els empra per a diferenciar la funció: “no sé usar els colors així que intente no ficar-me en embolics que després no sé resoldre”. El carrer és la seua forma de vida. Mira, passeja, observa, replega, clava, construeix, pinta… Sempre que baixa al carrer LUCE troba una diversió. “Utilitze qualsevol cosa que em puga trobar en el carrer per a desenvolupar una idea. Tot el que puga emprar es converteix en un estímul”. El carrer li dóna la intensitat diària que necessita. “Jo visc molt per la intensitat de cada dia. La necessite. Potser un dia pinte molt i l’endemà comence de zero”.

De la pintura a l’escultura, la seua etapa més madura

Escultura de l’artista LUCE i fotografia de Carmen Gray

Escultura de l’artista LUCE i fotografia de Carmen Gray

LUCE reconeix que es troba en una altra etapa de la seua vida. “Estic descobrint-me, coneguent-me”. L’artista començà pintant persianes. La formació acadèmica passà a un segon pla i LUCE començà a ser autodidacta. Una vegada descobreix els horaris i els moviments de la ciutat, treballa de manera sistemàtica: mateixos horaris, mateixa manera d’actuar.

Però a mesura que anava escrivint i s’anava fent popular, la ‘fama’ estableix una relació inversament proporcional amb la seua personalitat: “A mesura que la gent anava coneguen més a LUCE jo m’anava fent més xicotet, m’aferrava a mi mateix i a la meua seguretat”.Fruit d’aquesta evolució, la seua pintura sofreix un canvi que va des dels grans murals a la pintura xicoteta però repetitiva. Els recorreguts comencen a tindre importància per a LUCE: “Abans pintava molt més gran. Ara preferisc pintar més xicotet i més vegades. D’aquesta manera ocupe més el temps en el que faig i ja no és només pintar en un lloc concret i anar-me’n”.

Podria dir-se que LUCE es troba en una etapa molt més pacient i madura en la que no es deixa dur tant pels nervis o el temperament. La seua joventut, reconeix, va ser inquieta; però en aquesta nova fase, les peces comencen a tenir molt més valor sentimental: “quan faig una peça ja no la faig amb l’objectiu de traure-la al carrer com més aviat millor. Desenvolupe moltes idees i no sé molt bé on acabaran, però això és el que li dona valor a les peces”.

«Sempre he escrit perquè ho he necessitat»

“Quan vaig començar a pintar sabia que estava actuant d’una manera que no es pot considerar legal; però és fruit de l’educació que he rebut, de les meues influències”. Les influències de LUCE evolucionen a mesura que evoluciona la seua personalitat. Generalment, diu, se sol inspirar en gent que passa fred. Unes inspiracions que tenen molt a veure amb les seues arrels i la seua forma de vida. Projectes com Akayism motiven a LUCE per la manera que tenen de desenvolupar-se en el seu ambient i aprofitar l’energia de la ciutat. Per suposat, amics com Fernando, que conegué en el món del graffiti, també constitueixen ara un model per a ell en tots els sentits.

«LUCE sol inspirar-se en la gent que passa fred»

LUCE assegura ser un bon lector d’autobiografies. “Vaig començar llegint a Henry Miller. El meu atractiu primer en els llibres era buscar relacions d’històries d’escriptors amb escriptors de graffitis”. A mesura que llig i descobreix nous artistes, noms i autors; es va empapant de noves influències. “Normalment vaig votant d’escriptor en escriptor”. Però l’escriptor és una persona inquieta i no només passa d’un escriptor a un altre, sinó que aplica aquesta mateixa inquietud en la seua forma de treballar. Així, mentre treballa en un projecte li sorgeixen noves idees en què comença a treballar immediatament. “Són treballs i idees que et suggereixen altres idees. I açò és el més bonic de tot”.

Reconeix que no té una successió clara d’imatges mentals sinó que les seues idees es van generant des de camps distints. Això és el que li ha permés iniciar nous projectes com el que porta entre mans: fotografiar les seues escultures en un fotoràpid. “Els fotoràpids també són espais públics que a més a més creen la identitat de moltes persones quan van a fer-se la fotografia per al seu carnet. D’alguna manera, també busque dotar a les meues escultures d’una identitat. És quelcom simbòlic”.

La comoditat de l’anonimat

“Qué adelantas sabiendo mi nombre si cada noche tengo uno distinto”. Una frase de Sabina que l’artista empra per a definir-se a sí mateix i a la seua forma de treballar. LUCE és la marca que li serveix per a menejar-se i dedicar-se a allò que li agrada fer: art. Tanmateix, l’escriptor continua treballant l’espai urbà de manera anònima amb altres cares i amb altres firmes. “Vaig per fases. Alguna vegada m’agrada usar frases, altres empre altres noms per a tornar a l’anonimat que ja no tinc amb LUCE”. No desvetlla sota quin nom continua treballant. Li agrada mantenir l’anonimat. El que sí que ens diu és que continua pintant i segurament, no massa lluny.