El bon vici del trail running

Asseguda a una cafeteria amb Zaira Martínez, campiona d’Espanya sub-23 de trail running en 2012, intente esbrinar el perquè de l’èxit d’aquestes curses. Mentre parlem de les condicions físiques necessàries i dels riscos que comporta, Zaira em conta la seua relació amb un esport molt dur que l’ha dut al…

El bon vici del trail running

Asseguda a una cafeteria amb Zaira Martínez, campiona d’Espanya sub-23 de trail running en 2012, intente esbrinar el perquè de l’èxit d’aquestes curses. Mentre parlem de les condicions físiques necessàries i dels riscos que comporta, Zaira em conta la seua relació amb un esport molt dur que l’ha dut al més alt i del que està, temporalment, retirada.

Hi ha dos tipus de corredors: els que arriben buscant nous reptes esportius, i els que ho fan com una forma més de gaudir de la natura. Foto: Zaira Martínez.

Hi ha dos tipus de corredors: els que arriben buscant nous reptes esportius, i els que ho fan com una forma més de gaudir de la natura. Foto: Zaira Martínez.

És quasi impossible traure una dada exacta de les curses de muntanya amateurs que es poden arribar a celebrar a l’Estat espanyol o al País Valencià. A l’àmbit professional és més fàcil compatibilitzar. Tres proves nacionals i tres autonòmiques. El meu primer descobriment a propòsit d’aquest esport és l’existència de professionals, gent que dedica una part important de la seua vida a preparar-se físicament i competir i… no, no cobren, i no és un esport homologat: no hi ha controls de dopatge (a excepció dels campionats del món), els millors tenen treballs a banda per poder viure, i la repercussió mediàtica dels seus èxits és molt relativa.

Zaira ens explica què suposa la professionalitat econòmicament: «la federació abans es feia càrrec de les despeses d’allotjament, desplaçaments, i la inscripció a les curses, però després començaren a retallar, i cada vegada posem més diners nosaltres per poder competir», es lamenta.

Es impossible parlar de trail running sense anomenar a gent com el català Kilian Jornet o el burgalès Luis Alberto Hernando. Els dos han estat campions del món i són un referent d’aquest esport. Una breu conversa amb Luis Alberto em dóna algunes pistes del que pot passar pel cos i l’ànima d’un corredor de primer nivell: “envege als corredors populars perquè gaudeixen més la muntanya que jo. Intente eixir a gaudir de l’entorn i el paisatge, però sempre m’acaba eixint l’espurna competitiva”, ens conta.

El trail running és diferent en quasi tot. “Per a mi, una de les peculiaritats d’aquestes curses és la solidaritat i el companyonia; si algú veu que un altre corredor s’equivoca o perd de vista una balisa, s’apressa a avisar-lo. A la serra no hi ha rivals, sinó companys”, assegura Zaira Martínez. Queda clar que no hi ha un perfil definit de participant, encara que sembla prou evident que hi ha dos tipus de corredors: els que arriben buscant nous reptes esportius, i els que ho fan com una forma més de gaudir de la natura.

La paiportina Zaira Martínez fou campiona d'Espanya de trail running en categoria sub-23 en 2012. Foto: Nonada.es

La paiportina Zaira Martínez fou campiona d’Espanya de trail running en categoria sub-23 en 2012. Foto: Nonada.es

Una paiportina al cim

Zaira va ser campiona d’Espanya en 2012, amb només 22 anys. És de Paiporta i la seua és una història de superació i somnis assolits. Mentre estem assegudes a una cafeteria parlem de les qüestions tècniques del trail running, i a poc a poc vaig descobrint moltes coses, els tipus de proves que existeixen en funció de les seues característiques: curses en línia, curses verticals, i ultra trails. O la preparació que cal per poder fer-les, les categories en què es divideix als corredors… Però això és només l’embolcall, el que podríem esbrinar cercant informació per internet.

La conversa amb Zaira m’ensenya altres coses. El seu cas és peculiar. No arribà a la muntanya com a repte després de córrer cap marató, hi arribà per necessitat, o per plaer, és difícil definir-ho. Li agrada la natura, la muntanya ja era el seu lloc preferit abans de travessar-la corrent. No sabia que allò que ella feia tenia un nom tècnic i que hi havia milers de persones per tot el món que ho practicaven. Fent una ullada a la xarxa va trobar que a València hi havia un club, i ací arrenca la seua història professional.

Començà a competir i a participar en les curses i un any després ja era professional. Tenia un pla de tecnificació, participava a les concentracions i comptava amb un títol d’esportista d’elit. Amb allò, Zaira ja era feliç. “De vegades véiem arribar a corredors d’altres llocs, per exemple els catalans, que venien en autobusos del club. Nosaltres viatgem en furgonetes, i com podem, però no trobem res a faltar”.

Es va convertir en campiona d’Espanya sub-23, i en un referent femení d’aquest esport, malgrat haver començat a practicar-lo molt tard. Si li preguntes què és el millor del trail running, se li amuntonen les paraules: “estar en contacte amb la natura, la capacitat de desconnexió que et proporciona, la sensació d’estar només pendent del teu cos…” ens conta. Quan li preguntem què és el pitjor, es queda sense paraules: “no hi ha res roí, si de cas, que és un vici”. Li sembla encara més estrany que jo li pregunte si no li fa por córrer sola per la muntanya: “no, jo he arribat a entrenar de nit i no, no tinc por, la muntanya em dóna la seguretat que no he tingut mai”.

Tot això ho conta amb una mica de tristor a la mirada. Fa vora dos anys que Zaira Martínez deixà de córrer a causa d’una lesió. No va ser a la prova de l’Aneto, ni a la cursa de La Vall de Boí, una de les més dures del circuit, quan el seu genoll la va a obligar a parar estava preparant-se el Trail Solidari d’Alcoi. El seu pare va morir de càncer, i aquesta cursa es convoca a benefici de la lluita contra aquesta malaltia. Eren 64 quilòmetres que Zaira volia córrer per damunt de tot, però el seu cos digué prou.

Des d’aleshores intenta recuperar-se amb metges, infiltracions i hores de gimnàs. I no sap si podrà tornar a competir, però necessita tornar a córrer la muntanya. Després d’escoltar-la pense que potser l’essència d’aquest esport, l’única explicació possible a la seua popularització, són les bones sensacions que provoca, la superació personal, estar en harmonia amb la natura sense mirar el rellotge, sentint que estàs sola enfront del repte de la supervivència.