“Hi ha un rebuig contra la corrupció que abans no existia”



Com milers de periodistes, Sergi Castillo va perdre la feina amb la crisi. Aleshores va decidir concentrar el seu esforç en escriure ‘Tierra de saqueo’, una parada de monstres que destapa la corrupció que ha regnat al País Valencià els últims anys

“Hi ha un rebuig contra la corrupció que abans no existia”
tierra de saqueo

Quan es va quedar a l’atur, el periodista Sergi Castillo va decidir escriure ‘Tierra de saqueo’. S. C.

Sergi Castillo (Cocentaina, 1978) era president de la seua comunitat de veïns. La façana de l’edifici necessitava una reforma, i va demanar diferents pressupostos. Un dels constructors interessats li va fer una oferta: si resultava elegit, li faria obres a casa. De bades. “S’ha parlat molt de la corrupció però, quan et toca a tu, et posa els pèls de punta. Em vaig indignar. Pensava: si açò passa en una comunitat menuda, què no pot passar en una comunitat gran com el País Valencià?”. Els casos estaven als papers tots els dies. Només es necessitava algú que es posara els guants, la mascareta, i baixara al clavegueram de la política valenciana dels últims temps. El resultat és impressionant. “No és un llibre per a gaudir, és per a informar-se i indignar-se”, s’explica en la introducció. Informats i indignats parlem amb l’autor d’aquesta enciclopèdia del delicte més fastigós, el que es comet des de les institucions.

Una curiositat: com t’has aclarit amb tantes trames, tants personatges, tants llocs…? T’imagine com en les sèries americanes, amb una paret plena de fotos, mapes i diagrames.

El principal problema era la quantitat d’informació que tenia. Com a lector habitual de premsa, vas retenint informació, però cada dia anem oblidant el que es publica l’anterior. Quan fas un treball de recopilació i ho mires amb perspectiva, te n’adones de la muntanya que hi havia. Aleshores t’espantes de la dimensió. Quan vaig veure la magnitud em vaig adonar que tenia un gran problema per ordenar tot això. Vaig agafar aleshores un fet que per a mi era històric, el més rellevant al País Valencià des de la Transició, la dimissió de Camps, i a partir d’eixe fet, que era conclòs, perquè els casos judicials no estan conclosos, vaig començar a contar una història. Vaig començar a contar tots els escàndols intentant que el lector no es perdera en eixe viatge, perquè és un viatge de cas en cas de corrupció. Pretenia que fóra una lectura amena, digerible i agradable. No és un tema divertit, i eixa era la meua preocupació. Però estic prou satisfet del resultat, perquè la gent em comenta que pot fer eixe viatge per la corrupció valenciana sense perdre’s.

tierra de saqueo

El Cas Blasco és «una gran victoria» per a Castillo. GERMÁN CABALLERO ©

Al principi del llibre comentes que no és una història per gaudir, sinó per a informar-se i indignar-se. Com t’has quedat tu després d’escriure’l?

Igual que el lector. No et dones compte de la magnitud i la dimensió del que ens han saquejat fins que ho veus tot en conjunt. Conforme avançava en el treball, anava espantant-me més. Volia fer un mapa amb fletxes que reflectira amb les connexions entre els casos i les persones, però em vaig adonar que era impossible. Era com una teranyina. Pitjor que el mapa del metro de Nova York. Tots els casos estaven connectats. Tot eren fletxes que anaven d’un a l’altre, que tornaven enrere. I així veus que no estem parlant de coses aïllades, que no són quatre aprofitats, eixa frase tan recurrent, que han vingut ací a aprofitar-se, com diuen des del Govern, que ells no sabien res, que és anecdòtic, que no tots al Partit Popular són iguals… Quan veus el dibuix i eixa teranyina que no vaig poder publicar, de veritat que fa molta por.

Escriure el llibre ha tingut alguna conseqüència, positiva o negativa?

A més de l’enriquiment personal i de prendre consciència del mal que ens ha fet la corrupció, m’ha permés conèixer a molta gent, viatjar per molts pobles on m’han convidat per a presentar el llibre. Associacions, col·lectius, partits polítics… He recorregut el País Valencià amb més de 60 actes presentant-lo i ha sigut una experiència increïble.

Algun afectat s’ha dirigit a tu?

No. I això que, durant anys, els polítics afectats pels casos de corrupció s’han dedicat a perseguir als periodistes i als altres polítics que denunciaven les seues pràctiques. Però ara mateix els seus advocats estan més ocupats tractant de salvar-los de la presó.

Es podria considerar també un llibre coral, en què participen molts d’eixos periodistes i polítics.

És una de les coses que em vaig proposar des del principi era que este no devia ser el llibre de Sergi Castillo, que havia de ser una obra de molta gent, un treball col·lectiu. Per això vaig contactar amb els que considere que són els millors periodistes que tenim a València. Entre el que ells em van contar i el que jo vaig recopilar hem elaborat esta crònica.

«Volia fer un mapa del País Valencià amb les connexions entre els casos i les persones, però era impossible. Era com una teranyina»

I heu tret a la llum el pitjor del País Valencià.

Això m’ho diu molta gent, que defineix el llibre com la porqueria valenciana, la part més negativa dels valencians. M’han posat molts adjectius al llibre. Jo sempre dic que també hi ha una part molt positiva, i són eixos periodistes que han estat denunciant la corrupció, eixos polítics que han anat a la fiscalia, que han rebuscat pels calaixos tot allò que tractaven d’ocultar, jutges, fiscals, policies… Gent que ha estat lluitant contra la corrupció, i que és el millor que tenim els valencians. Gràcies a ells sabem tot el que ens volien ocultar. I això m’enorgulleix, parlar de tota eixa gent i d’eixa lluita.

"Eduardo Zaplana va sentar les bases d’aquest règim d'opacitat, que Alberto Fabra és incapaç de desmuntar". Foto: Germán Caballero ©.

«Eduardo Zaplana va sentar les bases d’aquest règim d’opacitat, que Alberto Fabra és incapaç de desmuntar». Foto: Germán Caballero ©.

El que més indigna és que molts dels noms que apareixen continuen als seus llocs, als seus càrrecs. Creus que s’acabarà la impunitat?

És frustrant per a la societat veure com alguns dels principals responsables polítics del que està passant continuen en primera línia. Però també veig que no és la primera línia que tenien abans. En el cas de Francisco Camps, per exemple, és cert que va ser absolt del Cas Gürtel, però tots sabem que és responsable polític del que ha passat durant una etapa molt important. I hui no pot eixir de casa sense vehicle oficial. Va al Consell Jurídic Consultiu amb escorta. I és una gent que d’alguna forma ha quedat empresonada en les quatre parets de sa casa, quan ells eren abans rebuts amb catifes roges, bandes de música i aplaudiments. O el cas de José Luis Olivas, que ara viu a Madrid perquè a València ha tingut alguna experiència desagradable. O Juan Cotino, que després del programa Salvados sobre l’accident del metro va haver de deixar-se barba per a que la gent no el reconeguera. Crec que hi ha un rebuig social contra la corrupció que abans no existia. En altres moments, la societat va mirar cap a altre costat. Això és el primer pas. Ser crític. Molts votants del PP han deixat de confiar en este partit. Han perdut pràcticament la meitat del seu suport. I això és un canvi històric. El següent pas ha de ser que eixe partit es regenere des de la cúpula fins a les bases. I que oferisquen una alternativa per a que la gent puga tornar a confiar en ells. Però això encara no ha passat i, si no ho fan ells, la societat els obligarà a fer-ho. Fa uns anys, la corrupció era un problema de molt poca magnitud, perquè molts teníem recursos, hi havia feina, la crisi no s’havia manifestat. Però ara és un gran problema, i la gent ja no mira cap a altre costat. La gent veu que, quan no hi ha diners per a pagar als metges, hospitals, professors als col·legis, quan no hi ha diners per a la dependència, quan falten les coses essencials, es pregunta on estan els seus diners. I estem trobant les respostes. Estan en paradisos fiscals, en promocions immobiliàries, en regals, en capritxos, en restaurants, en prostitutes, en viatges… ahí estan els diners dels valencians.

La fama que s’estén de que els valencians som corruptes, és merescuda?

La corrupció es genera allà on hi ha diners i riquesa. I en este cas, el País Valencià és un lloc on hi havia molts diners pel ‘boom’ immobiliari i urbanístic. Fórem un imant per a la corrupció, el millor caldo de cultiu per a que apareguera. Per a que es done la corrupció fan falta corruptors i corromputs. I ací es van trobar amb uns dirigents polítics disposats a deixar-se corrompre, i també corruptors, i es van unir en un matrimoni perfecte. Hi havia diners, i després hi havia polítics que concentraven molt de poder. Em referisc a que eren els mateixos polítics que tenien poder en les caixes d’estalvis, i prenien decisions sobre inversions de les caixes, que després influïen sobre la patronal. I els membres de la patronal havien crescut gràcies a decisions que prenien els mateixos polítics. En definitiva, s’ha donat una situació de tempesta perfecta que van convertir el País Valencià en un lloc estratègic per a que operaren les trames de corrupció. És cert que actualment no hi ha cap regió a l’Estat Espanyol amb tants dirigents polítics imputats com la nostra. Començant pels consellers. En estos moments hi ha 11 exconsellers imputats per corrupció. Això no es dóna ni sumant els que hi ha a Andalusia, les Illes Balears i Catalunya. És una vergonya per a nosaltres.

«El llibre té una part positiva, els periodistes que han denunciat la corrupció i els polítics que han rebuscat pels calaixos»

Analitzant el cas del constructor que t’oferia reformar-te la casa si triaves la seua oferta per a la façana, em pregunte si això és reflex de la classe política, o si els polítics, al remat, són ciutadans i es corrompen. Vull dir, què és abans, l’ou o la gallina?

És un fluxe que circula en doble direcció. Ací va haver un moment que semblava que el que no robava era bobo. Es va inculcar la cultura del ‘pelotazo’, de treure profit personal de servir a la societat. Va haver un moment en què es va implantar un sistema basat en la manca de transparència i l’opacitat. Això ve dels temps d’Eduardo Zaplana, qui va sentar les bases d’aquest tipus de règim, que després va heretar José Luis Olivas, va impulsar Francisco Camps, i que Alberto Fabra és incapaç de desmuntar. L’oposició i els periodistes no tenen la informació, no tenen accés als contractes, no saben en què es gasten els diners de l’administració pública. Des del primer cèntim fins a l’últim de diners públics, s’ha de saber on va. No pot ser que hui encara es desconeguen alguns contractes amb l’excusa de la confidencialitat. No pot ser que alguns empresaris cobren en paradisos fiscals, com Santiago Calatrava o Julio Iglesias. Han passat coses que semblen impossibles. Crec que el sistema ha deixat alguns espais que han fet possibles estos comportaments, que s’haurien de corregir. En maig de l’any 2005 ja va haver un diputat del PSPV que va demanar el primer contracte de la Generalitat amb Orange Market. Maig de 2005. Se li va dir que eixe contracte no era del seu interès. Finalment el vam conèixer en 2009 gràcies a una ordre judicial dins de la investigació de la trama Gürtel. Eixe i altres 90 contractes més de la Generalitat amb empreses de la trama. I hem sabut que es van signar de forma irregular, fragmentant-los, saltant-se totes les normes de publicitat en la concurrència. I això ha fet possible operar a esta trama de corrupció i a altres.

"La gent es pregunta on estan els diners dels valencians. I estem trobant les respostes. Estan en paradisos fiscals, en promocions immobiliàries, en regals, en capritxos, en restaurants, en prostitutes i en viatges". Foto: Germán Caballero ©.

«La gent es pregunta on estan els diners dels valencians. I estem trobant les respostes. Estan en paradisos fiscals, en promocions immobiliàries, en regals, en capritxos, en restaurants, en prostitutes i en viatges». Foto: Germán Caballero ©.

Com valores el paper dels mitjans?

En el llibre convide a l’autocrítica. És veritat que hem tingut periodistes molt bons, alguns dels quals estan en l’atur per fer bé la seua feina, per desvetllar allò que els poderosos no volien que se sabera. Però hem tingut també mitjans de comunicació que han estat depenent dels ingressos per la publicitat institucional, i això feia que la seua línia editorial estiguera condicionada al dirigent polític de torn. Això no pot ser. En termes generals, no hem tingut una premsa independent i lliure que fóra crítica amb el poder, que és el que ha de ser la premsa. S’ensenya a les facultats de Periodisme: és notícia allò que el poder no vol que ho siga. Ací ha sigut al contrari. Ha sigut notícia allò que interessava al poder. Les inauguracions, els actes d’autocomplaença, de fer-se moltes fotos boniques, els grans esdeveniments, la Fórmula 1, la Copa América. Però, què hi havia darrere de tot açò? Quina era la cara B? Molts mitjans no ho van contar i, a dia de hui, ho continuen ocultant. I igual que els mitjans de comunicació, molts polítics, alguns sindicats, empresaris… La societat valenciana en general haguera pogut fer molt més i ser més crítica en els moments de bonança econòmica.

«En termes generals, no hem tingut una premsa independent i lliure que fóra crítica amb el poder»

Hi ha un estament que se salva un poc de tot açò, i és la justícia.

La justícia també és un reflex de la societat. Pense que no tot ha estat bé. El comportament en el Cas Gürtel del jutge Juan Luis de la Rua és més que discutible. El comportament del president de l’Audicència de Castelló en el Cas Fabra també és molt discutible. Afortunadament, el sistema judicial és molt garantista i permet que, mitjançant recursos, el Tribunal Suprem tombe algunes decisions que al final en molts dels casos acaben on han d’acabar. El Cas Blasco, per exemple, és una gran victòria. Sempre s’ha dit que Rafael Blasco era intocable, que ningú anava a poder amb ell, perquè era totpoderós, que s’ho sabia tot. Ho contaven les diputades Clara Tirado i Mireia Mollà, que van denunciar el cas. Que la fiscalia i gent dels seus propis partits els deien que era inútil que el denunciaren, que se salvaria. I finalment ha acabat condemnat a vuit anys de presó. O en el mateix cas Fabra que, gràcies als recursos al Suprem, fou possible que se’l condemnara. I en el Cas Gürtel, que pareixia que s’arxivaria amb el cas dels tratges, però ara hi ha 76 imputats al País Valencià. Hi ha jutges molt valents, i el problema que tenen és que els falten recursos i mitjans per a poder fer la seua feina dignament. I això cal reivindicar-ho. Ha d’haver més policia judicial, més inspectors fiscals, per a que es puga jutjar amb garanties i més ràpidament aquest tipus de delictes.

Hi haurà una ‘Tierra de saqueo 2’?

Espere que hi haja una per a contar totes les condemnes, i com tots i cadascun dels que hui són sospitosos, imputats, que estan sent jutjats, van desfilant cap a la presó. Que conte com van pagant pel que han fet i tornant tots els diners que han saquejat, i que eixos diners arriben a les persones que més ho necessiten per tindre els serveis bàsics.