“Les versions oficials dels accidents estan pensades per a que els responsables salven el cul”

El 3 de juliol de 2006 era un dia com qualsevol altre fins poc abans de les 13.00 hores. Una telefonada a la redacció, un possible xoc de trens, o un despreniment, un viatge en moto a l’estació de Jesús amb el carnet de periodista a la boca (literalment) per a passar els cordons policials i, després, un “degoteig de morts”. Passats uns dies, la visita del Papa i la vergonya: Les institucions valencianes intentant tancar el cas en fals i deixant de banda a les víctimes.

Laura Ballester, especialitzada en infraestructures i urbanisme de ‘Levante-EMV’, “acostumada a escriure ‘taulells’ sobre el Corredor Mediterrani”, fou de les poques periodistes valencianes que no es va conformar amb la versió oficial. La seua croada de set anys, motivada primer per la curiositat i després per la indignació i les peticions de les víctimes, es va veure coronada amb l’emissió de ‘Olvidados’, el capítol que li va dedicar el programa ‘Salvados’ de Jordi Évole, que li va donar a l’assumpte una dimensió nacional, i que va omplir la Plaça de la Mare de Déu d’indignació.

Lluny d’una batalla d’egos, Laura es va sentir feliç amb allò. “Tenia el convenciment de que giraria la truita, i quan vaig veure el programa vaig pensar que ja havia passat el que havia de passar”. Sembra Llibres edita la ignomínia en veu de la informadora que més a prop va estar de la investigació i de les víctimes. “Sense elles, ni jo, ni Évole, ni ningú haguera parlat mai més d’allò. Tot és gràcies a les víctimes”, dirà en una entrevista en què s’emociona al recordar alguns capítols d’una història amb la qual s’ha “fet major com a periodista”.

Què feies el dia que es produeix l’accident?

Vam rebre l’avís d’un xoc de trens o d’un despreniment i la primera que va anar era la meua companya Marga Vázquez, que aleshores estava en successos. Als 20 minuts ja em van enviar a mi també perquè es va escampar que allò era gros. I allà vaig passar tot el dia. Sense dinar. Anàrem rebent informació, s’apropaven les autoritats, Camps, el conseller García Antón, i anava parlant amb gent de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV). Es va produir una anècdota que em va impactar molt. Quan estàvem en el cordó habilitat per a la premsa se’m va acostar un home i em va preguntar si se sabia alguna cosa, si hi havia morts. Li vaig contestar, quasi sense mirar-lo, que hi havia 10 de moment. I l’home es va posar a plorar. Em vaig girar i el vaig vore, i em vaig adonar que li havia donat la informació massa fredament. Massa descarnat. Li vaig demanar disculpes i li vaig preguntar si creia que tenia algun familiar al tren. Una estona després el vaig veure passar. L’havia agafat l’alcaldessa de València. Ja no el vaig veure mai més fins a una concentració posterior a la Plaça de la Mare de Déu. La seua cara se’m va quedar gravada, no se m’oblidarà en la vida. Quan el vaig veurea la plaça, em vaig presentar, i li vaig preguntar què havia passat. Em va dir que el seu fill havia mort. Es va tornar a emocionar i no li vaig voler preguntar molt més.

Et recordava?

Sí.

Tal volta quan estàs dins de la història, treballant, no t’adones del que significa la mort d’una persona, en aquest cas, de 43…

Els periodistes que estan en zones de conflicte, en guerres, ho conten. Que estàs un poc separat. Eres conscient de la gravetat dels fets que s’estan produint, però has de tindre la ment per a recollir dades, estàs fent la teua feina. El que passa és que eixes anècdotes et donen la mesura del que estàs fent, de que estàs parlant de 43 morts. Allò va ser brutal. Primer eren cinc, després 10, després 15… era un degoteig de morts que agumentava a poc a poc, i no donàvem crèdit. No podíem creure que hi haguera tants morts en un accident a una ciutat moderna com se suposava que era València. Amb esta persona, em vaig avergonyir després d’haver-li donat eixa informació d’una manera tan crua i tan natural. Jo no sabia que era el pare d’una víctima. Després he sabut que era el pare de Luis, un xic d’Alboraia, que li encantava la vela (busca al llibre el seu nom, i el troba). Luis Saiz Díaz. Va morir amb 27 anys. Després les víctimes et fan regals tan xulos com el que em va donar Carmen, una vídua de l’accident, i que un dia a la Plaça em va dir que havia aprés a llegir i escriure només per poder llegir els meus articles en el ‘Levante’. Encara m’emocione quan ho recorde.

Com t’ha afectat personalment haver escrit el llibre?

El que m’ha resultat molt dolorós ha sigut revisar molta informació que apareixia en l’expedient judicial, molt desagradable, i em provocava dolor perquè, encara que no he conegut a eixes persones, sí que he tingut contacte amb les seues famílies. Se’t cauen les llàgrimes llegint o escrivint per l’empatia que sents amb les víctimes. Això et reforça en la necessitat de dedicar-li hores a aquesta història. Alguns han arribat a dir que estava obsessionada. Jo preferisc dir que he estat encuriosida per veure tot el ventall de preguntes que s’obrien en este cas i que la Generalitat volia tancar amb unes respostes concretes.

Les últimes novetats al respecte del cas són que les víctimes seran escoltades a Europa. És una victòria simbòlica o tindrà conseqüències palpables?

El procés que van a passar les víctimes és semblant al dels afectats per l’urbanisme a València en la dècada passada. Quan va començar el boom dels PAIs i l’urbanisme salvatge, una de les poques ferramentes que tenien els afectats era cridar a la porta d’Europa. El fet de que el Comitè de Peticions del Parlament Europeu t’escolte i emeta un dictamen no té cap conseqüència judicial, però té molts efectes morals. Pot suposar una victòria ètica i política. Per a elles és molt simbòlic, perquè a València, a nivell institucional, han estat totalment ignorades. No han sentit l’estima que poden rebre víctimes d’altres problemes, com les del terrorisme o la violència masclista. Així que anar a Europa i que els atenguen serà una victòria. Alguns poden pensar que pírrica, però per a ells serà una victòria espectacular.

No estan fartes de tantes victòries morals?

No han hagut tantes victòries morals al llarg d’estos huit anys. No n’han tingut. La primera que van tindre va ser la reobertura del cas, i d’això fa un any. Ells han tingut el suport de la societat, i tampoc. Perquè els set primers anys estaven molt a soles. Hi havia un grup reduït de ciutadans que els feien costat, un grup també menut de periodistes que ens fèiem ressò de les seues reivindicacions. Però la societat en general, res de res. No estaven tan ‘de moda’. Si la primera victòria moral és l’europea, benvinguda siga. I si es dictamina que s’han vulnerat els seus drets, això serà una victòria que en huit anys no han tingut. Ara bé, ells sempre diuen que, a banda de les responsabilitats judicials, si n’hi ha, busquen també responsabilitats polítiques. No s’ha d’oblidar que l’accident del metro es produeix i ací no va dimitir ni l’apuntador. La Generalitat deia que la línia 1 era segura. Però alguna cosa deu haver anat malament per a que 43 persones perden la vida en un fet tan quotidià com agafar un tren.

Altra victòria fou el ‘Salvados’ de Jordi Évole, ‘Los Olvidados’, que va servir per a que molta gent de fora i sobre tot de dins de València s’assabentara del que havia passat.

Sobre tot de dins. La foto d’abril del 2013, que és quan ve Jordi Évole a gravar, comparada amb la del 3 de maig de 2013, la primera post-Salvados, és brutal. Eixa és la seua primera victòria moral perquè aconsegueixen el suport social. La del Parlament Europeu seria la primera victòria institucional. A ells els han fallat tots els poders, el legislatiu, amb la comissió d’investigació que dictamina que l’accident era ‘imprevisible i inevitable’, i que la línia 1 era segura. Es decidiren en eixa comissió una sèrie de mesures que no s’han aplicat. Els va fallar l’executiu, perquè mai els va rebre. Com a mínim els demanà perdó mirant-los als ulls i admetent que alguna cosa degué anar malament per a que passara el que passà. I els va fallar el judicial, perquè la primera instrucció es va tancar en fals, en 14 mesos i de forma lamentable perquè només va declarar una persona, el pèrit judicial.

Com et vas prendre la repercussió del ‘Salvados’ després d’haver estat tants anys seguint el cas?

A mi em va fer feliç.

No et va ferir l’ego, no?

Per a res. Jo vaig seguir tot el procés, sabia que anaven a entrevistar-se amb Jordi Évole. Ho conta moltes vegades Beatriz Garrote, que ella volia, encara que fóra, que Évole fera un tuit de l’associació, amb això els valia. I que volguera fer un programa… Quan la gent de la redacció de ‘Salvados’, on hi ha alguns valencians, es posen en contacte amb alguns periodistes, els enviem molta informació. A mi, que havia seguit el tema, el programa em va deixar estupefacta. Tot el que es va contar estava contat. Però era molt impactant veure-ho en 55 minuts. Resulta colpidor fins l’extrem. És veritat que era la primera vegada que eixia en una televisió. També estava la novetat del cap de seguretat, Arturo Rocher. Eixe és qui va guardar el document d’H.M. Sanchis que demostrava que la comissió d’investigació estava totalment amanyada. Jo crec que l’impacte del ‘Salvados’ va ‘molestar’ més a la gent de l’entorn de la redacció que a mi. No és que després de set anys no haguera aconseguit res. El que vaig aconseguir és mantindre la flama, encara que fóra menuda. No es tracta d’egos. Tot açò ha existit perquè les víctimes han estat ahí. Si les víctimes no hagueren estat, ni jo haguera informat, ni res. Tot és gràcies a elles, i cadascú ha posat el seu granet de sorra. El que passa és que el granet de sorra de Jordi Évole fou espectacular. Jo, feliç, contenta i agraïda de que feren eixe programa. Per a mi, el que va passar era el que havia de passar per a que es girara la truita. A ‘Levante’ publicàvem sempre les fotos de les concentracions, buscàvem novetats per a fer la prèvia, tractàvem de mantindre la tensió informativa, i no era fàcil. Sempre vaig tindre la convicció de que la cosa canviaria, i el ‘Salvados’ fou el que havia de passar. Vaig pensar: ‘Ja està, ha passat’.

La societat valenciana ha canviat? Creus que les reaccions serien les mateixes avui?

Crec que sí que hem canviat. En aquella època érem la ‘València multiorgàsmica’, que dic jo, de la Copa América, de la visita del Papa. Estàvem en la cresta de l’onada. I s’hem adonat del cartró pedra que ens van vendre. Érem una ciutat de cartró pedra. No ens podíem permetre la Fórmula 1, per exemple, i a les proves em remet. Ara bé, que pot tornar a passar ho podem veure per exemple en l’accident de l’Alvia a Santiago de Compostel·la. Que no se us ocórrega morir-vos en un transport públic perquè per a posar-se medalles i tallar cintes està tot el món pegant-se colzades, però per a assumir responsabilitats, tots amaguen el cap i ningú pega un pas endavant. En els primers moments hi ha solidaritat amb les víctimes, però després es queden més soles que la una. Les víctimes no es conformen amb la versió oficial, que bàsicament està pensada per a salvar-se el cul els responsables de la gestió. Són elles les que han de posar-se a investigar i començar a introduir-se en el món de les balises, els sistemes de seguretat dels trens, a buscar informació que ells desconeixen… Això no deuria ser així. S’hauria d’establir un organisme, que hi ha, però que depèn del Ministeri de Foment. S’investiguen els accidents, però no de forma objectiva i transparent. En això, lamentablement, sí que podria tornar a passar.

Però la reacció seria diferent?

Crec que sí. A més, amb el tema de les xarxes socials es produeix molta pressió social, i en aquella època no existien. Recuperant el que parlàvem abans de Jordi Évole, a Barcelona li van preguntar si ell pensava que haguera tingut el mateix impacte el ‘Salvados’ havent-lo fet abans, i ell va dir que no. Si el ‘Salvados’ el fan en 2007, creu que no haguera tingut tant de ressò. A la gent ara la pilla ja farta, de la corrupció, dels mileuristes, que ara són privilegiats, la gent està farta de l’atur, de les retallades, dels ‘copagos’.

Tens en ment als periodistes que van servir de corretja de transmissió per a la versió oficial?

Sí, clar. Tots ho sabem. Entre nosaltres tots sabem quin paper desenvolpàrem en aquell moment.

Creus que tindran la consciència tranquil·la?

(Dubta) Sí. Bo, no ho sé.

Sabent el que sabem, com es pot sentir eixa gent?

Crec que al final se’t fa crosta. És un tema més, com quan vas a cobrir un assassinat. Quan ho fas, se’t quedat el tema apegat a tu? No. A alguns, no.

El paper de RTVV fou especialment important. Hi ha periodistes que després es van desdir i la casa va demanar disculpes…

És que hui en dia, malgrat que han tancat »RTVV i que les víctimes han fet una crida pública per a que conten com era eixa cadena d’ordres per a que no es tractara, com es van viure eixos dies i els set anys posteriors en què no eixiren, no ho fan, no ho conten. Sí que és cert que els set últims mesos, amb Rosa Vidal de directora general, van cobrir les concentracions. Però Beatriz Garrote només va estar una vegada als estudis.

Això és guardar la roba, pel que puga vindre?

Ja han perdut el seu lloc de treball. La dignitat la van perdre fa molt de temps, quan ajocaren el cap i acceptaren no contar les denúncies de les víctimes. Després et poses en la pell d’ells. Tens hipoteca, fills, una família… què fas? Vas de ‘Llanero solitario’? També és veritat que hi havia gent a ‘Canal 9’ arraconada per lluitar i reivindicar, i tots coneguem els casos. Però a dia de hui les víctimes del metro no han aconseguit que els periodistes de ‘Canal 9’ conten com era eixa cadena de censura i mentida. Les víctimes també estaven molt fartes de contar la seua història personal. Però prompte no volien que el drama fóra la notícia, sinó les seues reivindicacions. I encara hi ha periodistes que continuen fent-ho. Pots fer una crònica lacrimògena, que està bé, contar la història humana. Però les víctimes volen també passar el seu drama en la intimitat, se sobreposen, i tenen unes reivindicacions que volen que tinguen ressò, No pots amagar la lluita d’ells per contar el moc, com deia una víctima de l’Alvia.

Alguns mitjans privats també es van sumar al carro de la versió oficial…

Hi havia vegades que era molt desesperant. Començàrem a contar allò de la balisa, amb el titular del 7 de juliol, de que haguera evitat l’accident. Allò, per cert, va molestar molt a presidència i ens van cridar per a demanar-nos que deixàrem de parlar de la ‘puta balisa’ ja. Veies que anaves traguent notícies, plantejant les incerteses, i obries altres diaris que anaven a la contra. Que es produïen filtracions interessades de la Generalitat de l’estudi que havia encarregat FGV a la Universitat Politècnica de València, per exemple. Ahí ja cadascú dorm amb la consciència com pot.

Quin serà el final de la història de les víctimes de l’accident del metro?

Jo estic convençuda de que el final serà satisfactori per a elles i podran tornar cadascuna a la seua vida.

Es donarien per satisfets amb que la gent de FGV s’asseguera a la banqueta dels acusats? O algun càrrec polític? O només amb una sentència favorable?

Una de les seues aspiracions, per les que treballen, és aconseguir una solució judicial. S’està fent la instrucció, la fiscalia ho ha agafat seriosament, i volen que s’òbriga judici oral. Sobre tot per a que es determinen responsabilitats concretes. Per exemple, per què les balises del túnel estaven programades a una velocitat màxima de 80 quilòmetres per hora si al túnel no es podia anar a més de 60. No és raonable. O que hi haja alguna responsabilitat per manipular proves, per esborrar les dades de la caixa negra. O ocultar informació i informes.

Hi ha molta gent que matinga responsabilitats dins de FGV?

En queden pocs, però encara en queden.

Saps qui són?

Sí.

I en conselleria encara queda gent?

Sí, el que passa és que ningú de tots té les mateixes responsabilitat d’aquella època. Però a FGV encara queda gent amb responsabilitat directa. Quedaran molt pocs, tres o quatre. O cinc. I a la conselleria també queda encara un director general, que era de qui depenia aleshores FGV.

Hi haurà segona part?

Sí, espere que siga per a tancar esta història. Sobre tot per a que les víctimes se’n puguen anar a sa casa.

Ha sigut el tema de la teua vida? Vida periodística, em referisc.

El tema del metro sempre ha sigut molt especial. Des del punt de vista periodístic, jo em vaig fer major amb ell. Per haver d’afrontar que caiguera sobre mi la responsabilitat de fer seguiment de les causes. Era un tema molt gran. M’ha canviat la vida. El primer contracte que vaig signar com a periodista fou en successos. I el primer homicidi que vaig anar a cobrir… Eixa nit no vaig poder dormir. No sé si és un excés d’empatia, o de pensar en el que havia vist. En el teu treball et trobes amb molta gent a la que has d’estar eternament agraït perquè s’òbriguen i et conten la seua història. Si no eres de gel, empatitzes. També passaren un drama molt fotut els veïns desallotjats de La Punta. A mi eixa època em va pillar en Municipal, els coneixia a tots, i empatitzes molt amb ells, i després són relacions que transcendeixen l’aspecte professional i mantens el contacte.

Quan passa el temps i el tema de l’accident es refreda, eres tu la que insisteix en seguir-lo, o el diari et demana informació?

Al diari, en el dia a dia, et van donant directrius sobre els temes a tractar. Durant els tres primers mesos em van arropar. De la famosa trucada de la ‘puta balisa’ em vaig assabentar fa dos anys, en el seu moment no m’ho van dir. Per què? El director em va dir que ell estava per a rebre eixes pressions. Que jo devia investigar i escriure, i contar el que sabera. Quan s’arxiva definitivament el tema, pareixia que no hi havia més que contar. El diari ja no em demanava més, ja no és actualitat, estaves a altres temes. No m’ho demanaven, però jo continuava encuriosida. És que no paraven d’eixir coses. Per exemple, quan passaren cinc anys ens vam assabentar que hi havia una auditoria sobre seguretat a FGV que havien d’entregar als responsables de seguretat laboral, i que no l’havien publicada. La van guardar durant cinc anys sense donar-la als responsables de l’empresa perquè estaven esperant per a que prescriguera qualsevol responsabilitat que s’haguera pogut donar. De tot això t’assabentes si vols tindre les antenes posades. Eixa auditoria, que jo anava darrere d’ella, fixa’t com són les coses, l’aconsegueixen les víctimes del metro, que li l’entreguen a Fabra quan es reuneix amb elles, en 2011. Eixe dossier que li entreguen a Fabra se li entrega després a tots els periodistes de València. L’auditoria estava en el dossier, i quan ho vaig vore, vaig al·lucinar. Ningú ho va treure, només jo. I ho tenien tots els periodistes de València. Això té mèrit? Jo no li’l veig.