«Si algú té dret a dir que Espanya ens roba, som els valencians»



Als valencians ens han penjat l’etiqueta de balafiadors. Però la crisi del nostre estat del benestar no s’origina en els grans esdeveniments. Com demostra el tècnic de l’IVIE Vicent Cucarella en el seu últim llibre, ens estan furtant la cartera

«Si algú té dret a dir que Espanya ens roba, som els valencians»

La paraula ‘infrafinançament’ s’ha instal·lat per fi en l’agenda política, social i econòmica del País Valencià. Després de dècades de discriminació de banda de l’Estat, comença a parlar-se de l’anòmala situació que es viu al nostre territori, pobre en termes macroeconòmics i, al mateix temps, i contra la lògica del sistema, contribuent a les arques de l’Estat. Cada any deixem de rebre entre 800 i 1.000 milions d’euros, segons denuncia Vicent Cucarella, tècnic de l’IVIE, en el seu libre ‘El finançament valencià, de la submissió al canvi necessari’ (Bromera). Tal volta, si demà es convocara una manifestació per a reclamar el deute històric, no seria un èxit de públic. Però els 38.000 milions d’euros de deute (7.000 euros per barba, cada valencià i cada valenciana), l’amenaça de fallida i la pèrdua de sobirania ens faran reaccionar tard o prompte.

Què ha fallat per a que hui en dia un tema tan clamorós no siga bandera dels valencians? Ha faltat pedagogia?

D’una banda, tal volta calia un llibre com este, que baixe un poc el nivell tècnic sense perdre el rigor. D’altra banda, jo crec que els polítics no han transmès un missatge d’unitat al voltant del finançament. S’ha utilitzat, i continua utilitzant-se, en la batalla política. Ací van tots junts, però quan s’arriba a Madrid es tornen a dividir. Eixa falta d’unió ha motivat que la gent es desconnecte, que ho veja com un tema més d’economistes i polítics. Que a la gent ni li va ni li ve. I és mentida, ens van moltíssimes coses. La Comunitat Valenciana és l’única que, sent pobra, acaba aportant més diners dels que rep. Això és il·lògic. Dins del sistema de finançament i fiscal, està previst que els rics aporten proporcionalment més que els pobres, que reben més. La solidaritat entre persones també existeix entre els territoris. Els que tenen una renda per càpita superior a la mitjana han d’aportar més del que reben. I els que estan per baix, rebran eixa aportació. Això es compleix, excepte en el cas valencià. No té cap sentit. Faig xerrades i la gent, quan escolta això, diu: ‘ens l’estan pegant!’ Però el valencià d’a peu no ha sentit mai que això li haja tocat la butxaca. Ens ha passat molt, ens han dividit; que si la bandera, que si el nom de la llengua, l’himne… i això és igual. Però hauria d’estar per sobre de tot, hauria de ser qüestió d’Estat. Pots ser d’esquerres o de dretes, però si et sents valencià i ets un polític valencià, has de fer pinya en açò.

Crèixer no és la solució

Vicent Cucarella és un convençut de les teories del decreixement, que desmunten la tesi generalitzada de que amb creixement econòmic es crearan llocs de treball i la crisi passarà a millor vida. Però no. “No es pot seguir pensant en creixement. El planeta és finit, els recursos naturals són escassos, els recursos energètics són més escassos encara i s’estan acabant a la carrera i, per tant, hem de començar a pensar en un estat estacionari o més encara, en un estat en decreixement.

Una economia en decreixement quant a l’ús de les matèries. No en decreixement quant al benestar, el benestar pot existir, igual que el desenvolupament, sense creixement econòmic. S’ha de saber acceptar-ho”. Com? “Tal volta no podrem gastar ni produir tantíssimes coses que són innecessàries des del punt de vista de necessitats físiques. El sistema necessita produir i et fa creure que tu necessites una sèrie de coses. Des d’eixe punt de vista, sí que considere que potser hi haja creixement.

De fet, ara està creixent el PIB. Val. Poden haver pujades i baixades. Però la tendència a la llarga serà de decreixement. Això que sempre es demana: si creixem al 3% crearem llocs de treball. Crèixer així significa que aproximadament cada 25 anys ens dupliquem. Cada 50 quadrupliquem, cada 75 multipliquem per 8, i cada segle, multipliquem per 16. Tu creus que d’ací un segle anem a poder produir, consumir, ser 16 vegades més habitants que ara? No. És impossible”.

Vaja, que si es convocara demà una manifestació demanant un finaçament just, no seria un èxit de convocatòria…

No, desgraciadament no. Alguna volta ho he dit. Ací no solucionarem res fins que un 25 d’Abril o un 9 d’Octubre no eixim tots al carrer demanant un finançament just. Mentre això no passa, ens toregen. Habitualment escoltem sobre el dèficit fiscal català, que ‘Espanya ens roba’. Però si algú té dret a dir-ho, som els valencians. Perquè quant al dèficit fiscal, els catalans poden dir que és excessiu, que la solidaritat del sistema és excessiva, però ningú qüestiona que ells han d’aportar, perquè són més rics que la mitjana.

La part contrària, com justifica el manteniment d’eixa injustícia?

En este moment no tenen arguments. L’únic que diuen (Cristóbal) Montoro (Ministre d’Hisenda) i (Antonio) Beteta (Secretari d’Estat d’Hisenda) és que s’està acabant la legislatura, que ara no és moment d’abordar açò. Però portem tres anys demanant-los-ho i no han fet cas. Altre argument és que, com estem en crisi, no hi ha diners per a contentar a tots. Home! Pareixen excuses, perquè si el sistema és injust, s’ha de canviar ja. El pas del temps agreuja la situació. Nosaltres els valencians rebem tots els anys entre 800 i 1.000 milions d’euros menys d’ingressos per part del sistema si estiguérem finançats segons la mitjana. És com construir dos hospitals com La Fe. Cada any. O 200 instituts de Secundària. Imagina’t si podríem fer coses. També crec que durant anys se’ns ha vist als valencians com balafiadors, que hem gastat tot el que hem volgut. I és cert que hi ha hagut despeses molt criticables, però eixa no és la principal causa de l’endeutament que tenim. La principal causa és la manca d’ingressos. Podríem haver gastat millor? Sí. Però això no explica el deute que tenim. Eixa etiqueta que ens han posat ha servit per a tapar-nos la boca. Vas a demanar amb dades damunt de la taula, i et diuen que t’ho has gastat en tonteries. I això ha provocat que no ens hagen fet cas. Amb l’informe que vam fer per a l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), el que ens van encarregar les Corts Valencianes, amb este llibre, comença a canviar la percepció, tant del ciutadà com a Madrid.

Quines conseqüències té l’infrafinançament en la vida quotidiana dels valencians i valencianes?

Si tens infrafinançament, o bé eres capaç de fer molt més amb menys diners i aconsegueixes una eficiència bàrbara, que pareix que no és el cas, o acabes tenint uns serveis públics i un estat del benestar de menor qualitat. Sents que a Extremadura tots els xiquets tenen un ordinador portàtil per a anar a escola, o que hi ha una renda addicional simplement per ser dona treballadora, en fi, tota una sèrie d’ajudes públiques que ací són impensables, perquè no hi ha pressupost. A efectes de tots, ells són pobres, i nosaltres, rics. Però des de la visió del sector públic, el seu és molt més ric que el nostre. Com afecta? Si ara ja veiem que ens afecta, hem de pensar que en el futur encara ens afectarà més. Actualment no hem entrat en fallida perquè estem rebent ajudes com el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), altre fons per a proveïdors, tot això són diners que ens està deixant l’Estat central, però que hem de tornar-los. Al final estem pidolant uns diners que deurien ser nostres però que no ho són per un mal funcionament del sistema. Hem de pidolar el que ens toca, després tornar-ho, i a més perdem sobirania perquè, com ens ho han deixat, marquen per a què ho pots gastar i per a què no. Ara mateix el deute ascendeix ja a quasi 38.000 milions d’euros, és a dir, dues voltes el pressupost complet de la Generalitat. Tenint en compte que els valencians som cinc milions d’habitants, eixim a més de 7.000 euros per persona. I això haurà d’eixir dels nostres impostos, no ens ho pagarà ningú.

Sempre s’ha sentit parlar del deute històric, però ara amb major intensitat. D’on prové? Què és?

De vegades es confon perquè totes les comunitats parlen de deute històric. A Extremadura i Andalusia es parlava i, de fet, ja l’han cobrat, Andalusia en 2009 i Extremadura el cobrarà ara. Però és diferent al nostre. Quan es constituïren les comunitats autònomes, algunes demanaren que es rescabalara l’endarreriment en infraestructures, entre d’altres aspectes. I es va acordar que elles reberen una ajuda com a deute històric que finalment han cobrat. Ara bé, tin en compte que des que es van constituir les comunitats autònomes, els extremenys no han parat de rebre ajudes perquè el sistema ja els beneficia. Ens trobem que any rere any han anat ajudant-los i ara, de sobre, cobraran el deute històric. El cas valencià és diferent, perquè no prové de quan es van crear les comunitats autònomes, sinó que durant el funcionament del sistema autonòmic, a nosaltres se’ns ha perjudicat. Volem que al menys la part que hi ha entre eixe finançament per baix de la mitjana i la pròpia mitjana es compense, que ens posem al tall amb eixa equitat. Això serien uns 13.000 milions des de 2002 fins ara. Si ens tirem enrere, podria ser un poc més. Entre 800 i 1.000 milions a l’any.

Mentre estàvem en temps de la bombolla immobiliària, l’infrafinançament es podia suplir amb els majors ingressos de la Generalitat pel volum de l’activitat econòmica? Està lligada esta situació a la crisi?

Pot ser que una cosa tapara a l’altra. Però el problema d’infrafinançament sempre ha existit. La part dels ingressos propis de la Generalitat, que no del finançament, ha patit un retrocés. Per exemple, l’impost de transmissions patrimonials, molt lligat a l’activitat immobiliària. Clar, si es venien pisos com a xurros, suposava un gran volum d’ingressos. Això atenuava el problema. Però les comunitats autònomes presten serveis lligats a l’estat del benestar, educació i sanitat bàsicament. El 70 % del pressupost se’n va per ahí. Clar, això no depèn del cicle econòmic. Els xiquets van a escola igual, i tots ens posem malalts i anem al metge. Com afrontes tu eixes despeses si cauen els ingressos? Endeutant-te. A la carrera. Ara és quan, desesperats, ho demanem tot. Però ho hem demanat sempre. Hi ha una dada significativa: En època de creixement, les comunitats en general no augmentaven el seu deute, des de finals dels 90 al 2007. Però fins i tot en esta època la Comunitat Valenciana sí que l’augmentava. Poc, és veritat, però ni en els temps bons érem capaços de tindre superàvit. Només un any en vam tindre. Tots tenim en ment eixes grans despeses que hem fet però, en realitat, la valenciana és la comunitat que menys gasta per habitant.

En tots els sentits, també en educació i sanitat?

Sí, en general. En educació i sanitat gasta un poc per baix de la mitjana, però una vegada cobert això, com és bona part del pressupost, ja no té diners per a pràcticament res més. Es fa molt poc en cultura, en infraestructures, en protecció social, en I+D… Al final no és un problema de gastar per damunt de la mitjana, al contrari. És un problema d’ingressos. I no només pel sistema de finançament, sinó perquè ens arriben menys transferències de l’Estat Central, i també d’Europa. En els últims anys, encara que som pobres, relativament, respecte a Europa i Espanya, les ajudes europees es donen a territoris que tinguen una renda per càpita inferior al 75 % de la mitjana europea. Al entrar els països de l’Est, ja no estem per baix d’eixe percentatge. Per tant, hem perdut les ajudes principals. I respecte del govern d’Espanya? Perquè sempre ens ha discriminat. Fa 30 anys, quan es crearen les comunitats autònomes, es van posar unes etiquetes a cadascuna d’elles. Unes riques i altres pobres, i era lògic que les riques ajudaren a les pobres. Però curiosament des de 1986 estem per baix de la mitjana. Malgrat això, tenim l’etiqueta de que som rics, i hem d’ajudar. I ací estem, ofrenant noves glòries a Espanya contínuament. Doncs no. Ja és el moment de deixar de ser submisos i reclamar el que és nostre.

Es podria reclamar millor a Madrid si el Senat fora una cambra de representació territorial potent

És cert que les cambres no estan ben aprofitades tal qual estan. Però jo pense que el problema és una falta de consciència valenciana dels polítics valencians. Mentre no aconseguim que donen preferència a la valenciania davant de les ordres del partit, la portem clara. Si quan ací les Corts aproven una proposta de model interessant, i després van a Madrid i voten en contra, no hi ha res a fer. Fins que els diputats valencians no exercisquen com a tal, dóna igual que siga Senat, Congrés, o que canvien l’estructura. Això no passa en altres comunitats autònomes, on sí que hi ha eixe sentiment territorial. I no parle sols dels partits nacionalistes, fins i tot en partits de caràcter estatal els diputats defensen els interessos dels seus territoris.

L’IVIE està format per diferents participants i la pròpia Generalitat. Avalen estes entitats els estudis que demostren l’infrafinançament?

Jo crec que el Govern valencià té claríssim el diagnòstic. De fet, quan presentàrem l’informe a les Corts, es proposava un model de finançament, i totes les forces polítiques l’aprovaren. El diagnòstic és compartit i ningú el nega. Fins i tot els empresaris, que pareixia que durant alguns anys no l’atenien, ara s’estan posant les piles i estan pressionant. Ara bé, una cosa és el diagnòstic, i altra és tindre eixa unitat i cohesió que fa falta per a anar a Madrid a demanar-ho amb contundència. I a Madrid s’ha d’anar units. Com vas a reclamar res si saps que ací a casa ja hi ha guerretes amb el tema? Una vegada em preguntaren què li diria al pròxim president o presidenta. I jo vaig dir que es tancara en un despatx amb totes les forces, govern i oposició, i que fera un pacte d’Estat. I que sàpiga que, quan vaja a reclamar açò a Madrid, tindrà el suport de tots. El govern ací ho té clar. Moragues ho té clar. Però si demana i no li fan cas…

Mane qui mane, quin horitzó preveus?

Molt negre. No estem en fallida ja perquè ens estan donant respiració assistida. Ens estan donant diners per a tornar el que ja devíem. I encara ens estem endeutant més. Al final tots els anys hi ha dèficit. Açò com es talla? Arreglant el finançament i rebent les ajudes que ens pertoquen. D’eixa manera possiblement no tindríem dèficits anuals, però ens quedaria tornar tot el deute, que no és broma.

Hauríem de seguir endeutant-nos?

Sí, per a pagar el deute. Imagina’t. Ara han fet una gràcia, imagine que per l’any electoral, que és perdonar els interessos del FLA d’enguany. Però habitualment cada any hem de pagar 1.500 milions d’euros només en interessos pel deute que tenim. Això vol dir que una part important del pressupost el dediquem a pagar interessos. Probablement siga la partida més important després de sanitat i educació.