Juli Esteve (Puçol, 1959) fa 35 anys que es dedica en cos i ànima al periodisme. D’això t’adones pocs minuts després d’engegar la gravadora perquè a ell no li calen preguntes per a esgranar una història. Abans de ser «l’irresponsable», com ell s’autodenomina en broma, promotor i director d’InfoTV, la televisió que va esdevenir una productora audiovisual perquè no va obtenir cap de les llicències de TDT, va estudiar Ingenieria Industrial i Ciències Químiques sense acabar cap de les dues llicenciatures. La vocació li va passar per davant, va treballar a Diario de Valencia, Noticias al Día, El País, Avui, va ser coordinador d’informatius de Canal Nou i també corresponsal de TV3.
InfoTV va nàixer pel 2004 per a ser un canal de televisió plural i en valencià, una alternativa a Canal Nou. A hores d’ara continua aspirant a obtenir una llicència de TDT donat que el Tribunal Suprem va anul·lar l’adjudicació de canals locals i que la Generalitat haurà de tornar a repartir-los. Mentrestant, Juli assegura que l’equip d’InfoTV està en actiu, ben viu, sense deutes i en condicions d’abordar el futur. Des que la Generalitat va tallar les emissions pel juliol del 2008, la productora s’ha centrat en especialitzar-se en el gènere documental. Entre els darrers treballs hi ha una exhaustiva investigació realitzada per Antoni Arnau, Esther Albert i el mateix Juli sobre l’emigració dels valencians als Estats Units del 1906 al 1920. Prop de 15.000 valencians, sobretot de la Marina Alta i la Safor, però també de les comarques veïnes i d’altres municipis més allunyats, van decidir emigrar al Canadà i als Estats Units. Fugien de la misèria i dels abusos. Eixe és el contingut de ‘Cap a la terra promesa’ (103 minuts) i ‘Adéu, Amèrica’ (54 minuts), els dos primers documentals de la sèrie ‘Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York’. Com diu Juli Esteve: «Si hi ha algú que no pot parlar malament dels emigrants eixos som els valencians».
Quan i per què comences a interessar-te per la història dels valencians que emigraren als EUA?
Tinc coneixement des de l’any 1987. És ben sabut que els valencians de València som uns ignorants absoluts d’allò que passa al nostre país fora de la taca verda que és l’Horta i la Ribera, i quan comença el secà comença un altre país. Ací el fenomen de la immigració no es coneix, només sabem d’aquells que arribaren als anys 70 de Castella i Andalusia, i ara des de l’estranger. Tot i que en les comarques de secà, l’emigració ha estat el pa de cada dia durant molts anys. El dia que vaig conéixer a la meua núvia, que era de Pego, i vaig conéixer als seus pares, el meu sogre va contar-me que la iaia Adelaida amb 45 anys i analfabeta se’n va anar l’any 20 a Nova York. Jo vaig obrir els ulls un pam. De seguida vaig pensar com d’interessant era este tema, sobretot pel poderós atractiu que significa els Estats Units. No és el mateix viatjar a França que està al costat que viatjar als EUA que, en aquells moments, s’estaven consolidant com a una potència mundial.
És en aquest punt quan decideixes que la història mereix un documental?
En la primera ocasió que vaig poder, vaig fer alguna cosa. Quan treballava a Canal Nou vaig enviar un equip del programa ‘Dossiers’ a Connecticut. Férem un programa de 25 minuts sobre la presència valenciana allí, però a mi em va saber a poc. Hi havia més història per contar. I eixe dia va arribar en maig del 2012, quan acabarem de muntar el documental sobre la migració dels valencians a Algèria. Just en aquell moment Teresa Morell publica el llibre ‘Els valencians a nova York, el cas de la Marina Alta’. Teresa té un mèrit extraordinari perquè era la primera vegada que una persona es preocupava el suficient per a ajuntar en un llibre una narració completa del fenomen.
Ella era filla o neta d’immigrants valencians.
Així és. Ella va nàixer a Nova York, era filla d’un matrimoni d’Orba que alhora eren fills d’un matrimoni que també havien emigrat als Estats Units. Ella era la tercera generació a cavall entre dos mons, és la primera volta que algú afronta el fenomen i el conta en un llibre. Ella ens va donar moltes pistes. En la segona part del llibre Teresa fa un recull que havia obtingut dels registres del vaixell, els deu cognoms més habituals en la Marina Alta. I diu: «Però no estan tots». I nosaltres ens agafarem a partir d’ací.
I a partir d’ací què?
Veníem de l’experiència d’haver col·laborat amb Lluís Monjo i Àngela Menages que feren una investigació molt profunda dels valencians que emigraren a Algèria, ens passarem molta documentació. Teresa no va aprofundir tant així que vam decidir ampliar fins al màxim possible el coneixement que es tenia de la qüestió. Estiguérem durant un any sencer buscant tots els passatgers, des de tots els vaixells que havien arribar als EUA des d’Espanya i des de França entre el 1900 i 1920. Però la digitalització dels noms dels valencians està feta amb els peus, imagina’t que eres una americana que has transcrit el cognom Domènech, doncs probablement transcriuràs el que et done la gana. No ens podíem fiar dels buscadors per eixe motiu, i per això decidirem fer-ho nosaltres mateix. Repassarem tots els noms i cognoms. Ens va costar un any sencer. Era un sistema infal·lible. Llegirem entre dos i tres milions de noms. Així es com vàrem extreure els 15.500 noms dels valencians que emigraren als EUA entre 1900 i 1920. Teníem una fotografia impecable, un perfil amb el nom i cognoms, ciutat d’origen, la situació civil, ciutat de destí, els diners amb els quals entraven. Els preguntaven si eren anarquistes, si eren polígams, evidentment sempre contestaven amb un no. Ho sabíem tot d’ells, però no sabíem què feren allà.
I com féreu per a finançar el projecte?
Anàrem als ajuntaments a contar allò que havíem trobat a cada poble, a demanar ajuda econòmica i logística. Trobarem un centenar de consistoris que tenien més de 20 emigrants. Hi havia pobles com Pego que en tenia un miler. Orba, per exemple, tenia en 1910, 1.000 habitants i havíem trobat 580 entrades de gent procedents del poble als EUA. La zona zero és Orba, Murla, la vall del riu Girona, la Rectoria, Gata de Gorgos i Pego. Aconseguirem que 37 ajuntaments s’implicaren, entre ells els que més emigrants tenien, i vam incorporar 15 ajuntaments més gràcies a que la Diputació de València va patrocinar el treball de camp.
En què va consistir el treball de camp?
Visitarem 72 pobles on unes 700 persones ens contaren les històries dels seus familiars. Foren entrevistes fabuloses perquè ens permeteren saber què feren. Obtenirem informació de 1.500 dels 15.000 migrants, que ens varen donar accés a fotografies, papers, documents relatius a l’emigració i vàrem aconseguir catalogar uns 200 objectes entre pistoles, fanalets de miner, una màquina de cafè de l’any 20 i moltíssims baguls amb les etiquetes del port de Nova York i Barcelona. Va arribar a un punt que anàvem a casa del net de la persona sobre qui volíem saber i ja teníem més informació sobre eixa persona de la que ens anaven a donar. Ells tenien dos detalls i nosaltres podíem omplir la resta de peces del puzzle. Com a treball de camp va ser més que suficient per a poder dibuixar la història.
Hi ha un perfil estàndard?
Sí. El cas més general és el del jornaler que fuig dels abusos de l’amo de la terra. Així com a València la propietat està molt repartida en aquell moment, en la Marina això encara està en les narracions orals, es conten històries dels cacics. Et trobes històries de com abusaven dels jornalers. Un exemple clar són els salaris. En 1920 un jornal a Carlet es pagava a 2 pessetes, era zona de tarongers, regaven del riu i això permetia tenir un nivell de drets. Hi ha pobles de la Marina on es pagaven 60 cèntims de pesseta. Aleshores, si damunt de que es pagava poc, has d’anar a llepar a l’amo per a que et done feina, si han abusat de tú o s’han arrimat a la teua dona i t’has de callar… Hi ha tants abusos que formen part de la memòria col·lectiva d’aquells pobles… Arriba un punt en que te’n vas. Als EUA pagaven en una setmana el jornal de tot un any. Si damunt de tot açò arriba la plaga de la filoxera i els pocs jornals que hi ha, pocs i roïns, desapareixen, la gent no té on anar, la gent emigra.
Com paguen el bitllet?
Demanaren un préstec, en pocs mesos podien tornar el deute al tio ric o al senyoret.
El colp per al valencià que va arribar als EUA seria increïble?
Hui arribes a Nova York i t’impacta, imagina’t. Cent metres en vertical d’un edifici quan ells vivien en una caseta ací. Els va fascinar. Hi ha moltes narracions de l’impacte que va causar Nova York. A més torna a passar en la segona fornada d’emigrants que viatgen a Nova York en 1950. Vénen de la postguerra i de nou televisions en color, electricitat quan ací no hi ha encara pràcticament. En el cas dels immigrants a Algèria ho tenen més fàcil per les similituds en el clima, etcètera. Però allà parlen la ‘llengua del dimoni’ com diuen ells i l’han d’aprendre. El perfil de l’informant és molt interessant també.
Com és qui conta totes aquestes històries?
El nostre informant generalment és una dona. La dona és la dipositària de la memòria de les famílies valencianes. Tu vas a les cases i elles són les que et conten les històries dels iaios. Entrevistarem a 150 persones, documentarem més de 10.000 fotografies, les imatges d’arxiu que recuperarem als Estats Units… No podia eixir una pel·lícula perquè era molt, aleshores plantejarem fer quatre documentals que podrien convertir-se en una sèrie de set capítols per a televisió. I en això estem.
De moment heu fet dos documentals?
Ara estem amb el tercer i el quart. Els dos primers els vàrem treure en DVD ara fa un any, i ara fa també un any estrenarem la primera pel·lícula a Dénia. Des d’aleshores estem fent una roda de projeccions per tots els pobles que han participat en el projecte i alguns altres més. Portem unes 92 projeccions de les dues pel·lícules, haurem tingut entre 10 i 12.000 espectadors en sessions gratuïtes i confiem fer-ne un centenar més fins a gener.
Haurà sigut emocionant veure la reacció d’aquells que han participat en el projecte?
No et pots imaginar com ens han tractat la gent. Només en un cas o dos han mostrat desconfiança, en la resta dels 700 tots i totes s’ha obert de cor, de ment, ens han obert els calaixos, hem trobat gratitud perquè algú anés a interessar-se per la història de la seua família i alguna sorpresa.
Quina?
Vam partir de la base de què no hi hauria cap persona viva que emigrés als EUA. I ens vam equivocar. Em varen telefonar un dia i em diguérem que la tia Tonica estava viva. Tenia 98 anys, era una emigrant de l’any 20 que havia emigrat amb els pares i ens podia contar en primera persona allò que havia viscut. Tenia una gràcia parlant la dona, increïble. També trobarem el fill d’un valencià que encara estava viu i que havia desembarcat en Normandia en juny del 44, el vam poder entrevistar i apareixerà en el quart documental. Hem trobat una supervivent de les torres bessones que la seua família era valenciana.
I entenien el valencià, el parlaven?
Si els pares eren valencians, en casa parlaven en valencià i els xiquets l’entenien, en molt d’accent, això sí. L’home de Normandia, per exemple, ens va preguntar si hi havia d’altres com ell perquè deia que feia 25 anys que no parlava amb ningú en valencià, des que havia mort son pare. Per acabar d’aborronar-nos ell mai havia vist res escrit res en la nostra llengua.
Comentarios