Durant cinc anys, Dani Redó fou la veu de The Skafeïnats, un projecte que es va acabar en 2010. “Pensava que la música era una etapa passada per a mi però, un bon dia, en 2013, em va telefonar Víctor, un bon amic meu que estava acabant amb un projecte anterior, i em va contar el que tenia en ment”, que seria després Vadebo. Dani va acudir al segon assaig i, pocs mesos després, ja tenien el primer treball en el carrer. Dos anys i un grapat de concerts més tard, presenten ‘Actitud’, “un pas endavant” en la vida d’esta banda de nou membres en què tots aporten. Això fa la tasca més lenta i costosa, però dóna com a resultat un disc divers i equilibrat. Ballable i substancial. Que conté crítica, però també reclama una actitud optimista i combativa de l’oient. Així pensa i parla la gent que hui nodreix els cartells dels principals festivals que proliferen arreu del País Valencià.
Com ha eixit la criatura, ‘Actitud’?
Bé, com pensàvem. Ens haguera agradat agafar-nos-ho amb una miqueta més de calma, però el resultat ha sigut bo. Sobre tot, pensem que és un pas endavant, que hem avançat. Per això, estem contents. D’ahí a que siga un boom, o que siga un bon disc i ja està, en qualsevol cas estarem contents… El temps ho dirà. Estem satisfets per l’evolució que suposa.
Porteu tocant des de març de 2014, fa ara dos anys. Encara considereu que esteu començant? Últimament, la música feta al País Valencià es mou molt ràpidament, no sé si és perquè hi ha més espai.
Pense que estem començant però, alhora, no estem començant, perquè tots venim de projectes anteriors, i això fa que no afrontes les coses com si fóra la primera vegada. D’altra banda, estem contents perquè en dos anys hem fet moltes coses, coses que altres grups que porten el mateix temps no han aconseguit, llevant a ZOO, que ha sigut una cosa revolucionària i també treballada, amb gent que ve d’altres projectes. Estem satisfets amb el que hem aconseguit en estos dos anys.
Teníeu expectatives creades al formar la banda? S’han complit?
Ho hem complit de sobra. Sabíem que no anava a ser un grup per a passar l’estona. Volíem que fóra com més seriós millor. D’ahí a treure dos discs en dos anys, a tocar molt, en cartells xulos… Ha anat molt millor del que pensàvem.
Com a grup humà, en Vadebo ha quallat bé la cosa?
Sí que ha quallat però, com tota relació, i açò és una relació a nou persones, s’ha de treballar, i hi ha coses que costen més, i altres, menys. Som discutidors, ens agrada pegar-li voltes a les coses. Tothom vol aportar, i això és positiu, perquè no funcionem de forma que uns decideixen i altres no. Està bé, perquè la gent està més contenta al poder participar. Un grup comporta molt més que la música. És parlar amb la discogràfica, quadrar l’agenda, furgonetes, comptes… Ara estem fent una cosa nova, la promoció. Venim de Barcelona, de presentar el disc en la FNAC i fer algunes entrevistes amb ràdios i televisions. Són coses noves que estem aprenent a gestionar.
Però és una aventura bonica, no?
Sí, és curiós. Són coses noves a les que t’has d’enfrontar, i que et fan aprendre. És divertit i enriquidor. Per exemple, preparar un acústic per tocar en la FNAC és una cosa que no havíem fet mai, i ho hem hagut de preparar. No ens considerem un grup d’acústic, ni anem a fer, per norma, acústics. Però com a músic, et motiva. I que et facen entrevistes significa que crides l’atenció, és un indicador de que la cosa no està anant malament. També t’alegra.
A l’hora de composar els temes, també participeu els nou?
Sí, és una tasca coral. Alguns tenen més intervenció d’uns, es parteix d’una idea que porta algú, i anem treballant. Des que arriba al local fins al que acaba sent, els temes canvien una barbaritat. O no tant. Depèn del que coste pillar-li el rotllo. És costós perquè tothom intenta aportar la seua personalitat.
Com heu pogut fer ‘Actitud’ pràcticament sense parar de tocar?
Vàrem parar la gira anterior al novembre. Si no haguérem fet el paró, haguera sigut impossible. Entràrem a gravar en febrer, així que només teníem desembre i gener per composar. Ja teníem coses, però tot es va acabar de tancaren eixos dos mesos. En este procés ens ha ajudat molt treballar amb Sam Ferrer, que és qui ens ha produït el disc i ha enregistrat els temes, i ha ajudat molt a posar ordre en les nostres idees, a prendre decisions des del seu criteri en moments que estàvem estancats. Com som discutidors, ell aportava la visió externa, i sabíem a qui anàvem. Ha treballat amb Auxili, ha produït el disc de La Raíz, tocava en El Último Ke Zierre, i té molta idea i ens hem deixat guiar per ell. S’ha notat. I si el disc sona bé, ell té molta culpa.
Musicalment, què heu reforçat i descartat de la idea inicial de Vadebo?
El que hi ha de nou és que han variat els components del grup del principi. Ja fa temps va entrar una veu, Pau, i sobre tot, el fet que ha entrat un bateria i un DJ, que han donat moltes possibilitats i han aportat. I després, no sabria dir-te. Ens agrada fer un poc de tot, però donar-li molta importància a les veus, i volíem que Agustín cantara més.
Heu vist créixer el vostre públic?
Sí, tot i que, quan vàrem treure el primer disc, va funcionar espectacularment bé. Amb el pas del temps, la resposta de la gent, veure com s’ho passen en el concert, va a millor. Sobre tot per la zona de València, que és on millor resposta que teniu.
Com veus el circuit musical valencià?
Personalment, la veig amb una mica de pena, perquè ja no estan Obrint Pas, i se n’anirà La Gossa Sorda, que són dos grups referents, però per altra banda pense que des de fa dos anys ha sorgit un grup com ZOO, que ja sabem el que arrossega i com funciona; Auxili també ha pegat una pujada, i més encara amb l’últim disc, i després hi ha propostes molt interessants, com Smoking Soul’s, que trenquen un poc la norma d’estil de la música en valencià, però s’estan consolidant molt bé. Enguany està sent un any de llançaments: Aspencat, Atzembla… pense que el circuit està molt viu.
El que sí que es veu és la proliferació de festivals menuts. Pareix que cada poble en vol tindre un.
Sí, i per això, com està creixent tant, fan falta més grups. Es nota cert canvi de tendència. Per exemple, a València, fa uns anys haguera sigut impensable que cediren un espai com Vivers per a fer un concert com ‘Juntes sense por’. O el concert de La Raíz, ZOO i Auxili a Benimaclet, que cediren el camp de futbol. Això ho fomenta i ho normalitza. Al final, són actes multitudinaris que no són molt mediàtics, però sí que tenen més afluència que altres actes més mediàtics. Este estiu va vindre Marc Anthony a Mestalla i es va quedar a meitat. L’altre dia hi havia 10.000 persones veient a La Raíz. I dos dies abans hi havia gent de matinada fent cua al Terra per veure si quedaven més entrades. Encara que sí que s’està movent un poc més l’escena, pense no hi ha correspondència mediàtic del que és el suport del públic, d’afluència.
A un grup com Vadebo, què vos aporta tindre el suport de Pro21?
Estem a principi de gira, però pensem que ens aportarà més concerts, en millors condicions, perquè el món de la música no deixa de ser, per a la immensa majoria dels grups, un món precari, i pense que en això hem donat un pas important. Portar endavant un grup implica molta feina, i nosaltres no sempre tenim les competències per fer-ho del tot bé. Saps que esta gent ho fa bé, es dedica a això i, en eixe sentit, és un avanç. També estem amb Maldito Records a nivell de segell discogràfic, i un poc el mateix. T’ajuden a nivell de promoció i de que arribe el disc a tots els llocs, i d’estalviar-te una feina per a la que, de vegades, no estàs preparat. Estalvies feina i et deixa més temps per a fer el que t’agrada, o per al que has muntat el grup, que és fer música.
Continua la vostra bona relació amb la pilota valenciana? Alguna partideta entre concerts?
Continua, però menys del que ens agradaria. Ahí està Víctor, amb qui s’escapem quan podem a Pelayo. Però fa temps que no anem.
Comentarios