Es diu que els periodistes valen més pel que callen que pel que conten o escriuren, però Sergi Pitarch no es calla massa coses. El president de la Unió de Periodistes Valencians s’ha vist immers en polèmiques amb els ex-treballadors de Ràdio Televisió Valenciana, que no compartiren el punt de vista de l’entitat al voltant de la reobertura del mitjà. Amb el procés ja avançat, continua la polèmica, com també ho fa la tasca de la Unió, que acaba de presentar en les Corts un informe sobre el tractament en la televisió pública valenciana de l’accident de metro que va costar la vida a 43 persones en juliol de 2006, i deixà a altres 47 ferides. Un document que, tan sols amb criteris numèrics i de jerarquització de la informació, treu a la llum les vergonyes dels qui manaven en aquell moment, des de dins i des de fora del Centre de Producció de Programes de Burjassot. A principis de 2017 acabarà el seu mandat, i no té clar si vol continuar. Hi ha projectes pendents, com un pla de formació per a joves i de reinserció laboral per a periodistes majors de 40 anys. La professió periodística està en hores baixes, amb un 36,8% d’atur i l’índex d’ocupabilitat a zero. Però és més necessària que mai.
Amb un poc de temps i perspectiva, quina conclusió es pot extreure de l’informe de l’estat de la professió periodística que vàreu presentar recentment?
L’estudi mostra el que intuíem. Quan u pensa en entrar en esta professió, sap més o menys el nivell de precarietat al que hem arribat. No pense que qualsevol temps passat fou millor, perquè sempre ha hagut precarietat. És cert que en determinats sectors, com el de la premsa escrita, abans de 2007 es pagava molt bé. L’estudi ha confirmat les nostres tesis. S’ha parlat molt de la crisis del taulell, però el periodisme també ha patit una crisi important. I ve de tres factors: Hi ha una crisi de model, amb la digitalització, cosa que està patint també, per exemple, la banca. També hi ha una crisi econòmica, que ha fet que les empreses retallen en publicitat, i fins i tot una crisi de la professió en sí, i de com s’adapta als nous temps.
Les dades són demolidores.
Sí. 36,8% d’atur segons l’enquesta, i més de 1.200 periodistes en les llistes del Servef. La mitjana d’atur al País Valencià és del 21%. Si la mostra haguera sigut més gran, sospite que haguera donat unes dades més elevades encara.
Així i tot, animaries a la gent a estudiar Periodisme?
Jo animaria a la gent a que s’ho pensara, ho estudiara i ho valorara. Sempre he dit que açò, més que una professió, és un ofici. Tu reps una formació molt bona a la universitat, com també la pots rebre en Dret, o Sociologia. Però quan et fas periodista és treballant. Et fan falta unes nocions d’ètica professional, que t’ho dona la facultat. Però on acabes amant aquest ofici és exercint-lo, com passa en molt camps. I l’atur també és elevat per als enginyers i els arquitectes. Seria interessant que l’informe que ha fet la Unió de Periodistes s’entregara als alumnes que van a començar, que saberen la situació. Quin és l’índex d’atur, i d’ocupabilitat que, a dia de hui, i si la nova RTVV no ajuda, és baixíssim.
Com de baix?
És zero. La nostra generació, els nascuts a finals dels 70 o principis del 80, som els últims que, al menys, vam poder provar com a professionals. Per això existeix el gran interès i l’aposta de la Unió per una futura RTVV que donara cabuda a la gent que estava acabant la carrera i no s’apuntava ni a l’atur. Es feia mestre, o qualsevol altra història.
Heu sigut notícia també per l’informe que heu presentat a la comissió d’investigació de l’accident del metro de juliol de 2006, on es demostra que el tractament que va fer RTVV fou de tot menys ètic.
L’estudi s’ha centrat molt en la qüestió matemàtica. No hem anat a fer valoracions ni anàlisis discursius. Hem comptabilitzat el temps que va dedicar la televisió pública, i la situació de la informació, la jerarquització, comparant-ho amb Tele 5, que ens va deixar entrar a la seua hemeroteca, i els quatre principals diaris d’aquella època: Levante, Las Provincias, El Mundo i El País. I es demostra que el que va fer Canal 9 no era periodisme. No era contar el que havia passat. Hi ha conclusions demolidores. Des de silencis informatius, com que 18 dies després de la tragèdia va estar una setmana sense parlar-ne del tema. No pot ser que en ‘Dossiers’, un programa que algú defensa encara com a referència de la informació periodística, en tot 2006, se li dediquen 9 minuts a la visita del Papa, i un minut a l’accident del metro. Un minut, a més, dedicat a donar la versió del Consell. No dels sindicats, no del Levante o El País, ni les víctimes, que varen ser silenciades. El president de la Generalitat no apareix vinculat a l’accident fins a un mes després de que passara. I si ens posàrem a analitzar el discurs, fins i tot les conclusions hagueren sigut més flagrants. Però només amb el minutatge i la jerarquització, ja dóna eixes dades escandaloses. Uns dies després de l’accident, el diari més llegit al País Valencià publica que una balisa haguera evitat l’accident, i això no apareix ni com a referència en els informatius de la televisió pública. Aquell tractament denota per a què es va utilitzar eixa televisió.
Creus que si hi haguera major corporativisme, major protecció del dret a informar, si tinguera més força la Unió, això es podria mitigar? Quin examen s’ha de fer des de la professió?
Pense que ací no es tracta de buscar herois. I és el que intenta el model presentat per la Unió de Periodistes Valencians (PDF). Que no tornen a passar coses com eixes. Pesos i contrapesos. Que la tele que isca ara tinga els mecanismes que eviten això. No sols que el director general el trien les Corts, sinó que participe la societat civil. Que hi haja un consell consultiu que puga aportar coses des de fora. Que dins de la tele hi haja un consell d’informatius independent. S’han d’establir mesures de protecció, perquè una televisió és molt golosa per al poder polític i econòmic. No demanem herois, demanem que la televisió pública cobrisca on no arriben les estatals. Per sort, els mitjans privats contaren la cara B de la pel•lícula que passava en aquest país des de l’any 1995. El que volem és que, si s’obri eixa nova tele, cosa que tots desitgem, la gent que estiga treballant allí puga exercir el periodisme lliurement. I per això seria fonamental, i així ho hem defensat des de la Unió de Periodistes, que els cinc partits representats a les Corts donaren suport a la llei de creació i a la televisió en sí. Seria un error que la nova RTVV comptara només amb els vots dels partits que donen suport al Consell. Seria un error.
L’opinió de la Unió en este punt ha sigut contestada pels ex-treballadors de RTVV, que reivindiquen el seu dret a tornar. Vosaltres manteniu això, però amb matisos. Seguiu en eixe punt?
I tant. Nosaltres hem mirat per l’interès general, pel que era raonable. Sobre el model de la Unió s’han dit moltes mentides, i una d’elles és que va contra els ex-treballadors. Aquest model està redactat fil per randa de l’ERO d’extinció que el Comitè d’Empresa va pactar amb el Partit Popular. Eixe punt, respectar els drets dels treballadors, la Unió l’incorpora al seu document que, si no passa res, serà la llei que isca de les Corts. Amb alguna modificació, com la que establirà si els ex-treballadors hauran de fer totes les proves o no.
Això està clar?
Segons el Consell Jurídic Consultiu, no està clar. Al final, s’han de respectar els drets dels treballadors. Però és fonamental que es faça un procés de selecció nou. Hem de pensar en una tele de l’any 2036, no en una de 1989. Això ho ha d’entendre tot el món. Necessitem una tele que done servei, que tinga audiència. I no és pot estar mirant amb les ulleres de l’any 1988. S’ha de mirar amb les dels propers 20 anys. La Unió pensava i pensa que s’ha de fer una tele pensant en la transformació digital, un procés nou on es respecten els drets dels treballadors. I qui dirà si es respecten? L’advocacia de la Generalitat, o els jutjats. S’ha de tindre en compte l’experiència, però això no significa entrar de calbot.
La junta de la Unió de Periodistes Valencians que presideixes està acabant el seu mandat. Penseu en el futur?
Encara ens queden molts reptes per al poc menys d’un any que ens queda. Teòricament les eleccions han de ser en març, i convide a tot el que tinga interès en participar a que s’incorpore. Ens queda un any de molts projectes: L’exposició ‘Fragments’, i esta setmana s’anunciarà un pla d’ocupació per a periodistes que hem impulsat. La nostra idea és que participen els sindicats, i la patronal ens ha confirmat que estarà. Serà un pla de formació per als que acaben la carrera, i de reciclatge, per als majors de 40 anys. La nostra idea és que hi haja un pla d’inserció laboral. En això estem lluitant.
Però no sabeu si seguireu els que esteu al front.
Jo porte quatre anys. Hem estat a gust, hem treballat molt. Però és una tasca que et lleva molt de temps. Estem a gust i tenim molts projectes en marxa, i n’hi ha molts que ens lleven la son, com és la futura televisió pública. Si en febrer estiguera clara la futura tele, i es poguera posar en marxa abans el pla del que et parlava, si poguérem donar eixida a molts companys, i fer creure a les empreses la importància de la comunicació i el periodisme… No sé. De moment ja et dic que estem a gust, però tampoc vull fer-ho molt llarg. Per sort, la immensa majoria de la junta directiva estem ocupats, i açò és una cosa que es fa de manera altruista, al contrari del que pensa alguna gent.
Per la teua experiència laboral i al front de la Unió, per on creus que pot anar el futur si es vol treballar de periodista?
Les bases del periodisme sempre seran les bases. Una bona història sempre fa falta. Mal ens anirà si els mitjans de comunicació privats i públics desapareixen, mal li anirà a la professió i a la població en general. Tenim uns privilegis en la utilització de l’espai públic, una credibilitat, que hem d’utilitzar d’una manera responsable i amb rigor. Sobre eixes bases, vindran altres formats. T’has d’adaptar. Contar històries i denunciar injustícies sempre estarà palès. I després hi ha altra vessant del periodisme, que és la comunicació, el socialmedia, el SEO, i això no s’ha de rebutjar. Hui és l’espai que més feina està donant, i hem de lluitar, i així ho fem des de la Unió, per a que, quan una empresa, ajuntament o institució, pense en aquest camp, li’l done a un periodista i no a altre perfil professional. Això és fonamental. Ho estem aconseguint, però hem de continuar lluitant.
Els periodistes tenim mala premsa en la societat?
Passa com amb altres professions. Hi ha bons obrers i mals obrers, bons polítics i mals polítics… Els periodistes tenim un problema i un avantatge. Gestionem dos drets fonamentals: El dret a la llibertat d’expressió, i el dret a la llibertat d’informació. Això ens ha de fer ser més responsables. Una de les bases fonamentals d’aquesta professió és l’honestedat. Ser honest amb u mateix, i amb la societat. No enganyar. Podríem tindre millor imatge, però no tenim tan mala imatge. A mi mai m’han tirat pedres en cap lloc. Però hi ha mals periodistes, i fan servir la professió per a beneficiar-se’n o enganyar. El que s’ha de valorar són les bones pràctiques. No ens haguérem assabentat de la meitat del que ha passat al País Valencià sense els periodistes. No sabríem res de Panamà sense periodistes. Perquè anem 10 passos per davant de la justícia i les institucions. Ara la Fiscalia Anticorrupció ho investiga tot. Però fa sis anys no era així. I ho sabem, els que trèiem eixes coses. En el tema dels paradisos fiscals, igual. Si està produint-se un canvi global amb este tema, si els que tenen diners s’estan conscienciant de que han de pagar impostos, és pel periodisme. Altra cosa que dic sempre és que la bona informació costa diners. Però ens varen acostumar a la cultura del tot de bades, i és un problema. La gent ha de saber que el que et donen així no pot tindre la mateixa credibilitat que el que pagues. I no vaig a fer corporativisme però, si pagues 10 euros al mes de Netflix, saps que tens les millors sèries, i que estàs fomentant la cultura.
I no entren virus.
Exacte. Doncs apliquem-ho a la informació, que és un material molt sensible.
Comentarios